El Racó del Veïnat
Joan Cebrian Calvo
És probable que entre els carrers del districte ens hàgim topat amb unes plaques que avui en dia ens semblen impròpies del nostre temps. Làmines generalment grises que porten per títol »Instituto Nacional de la Vivienda», que promulguen lleis que van de l’any 1944 al 1955, però el més segur és que d’haver-les vist, això no hagi estat el que ha cridat la nostra atenció sinó que ho ha fet l’enorme jou amb fletxes, símbol de la falange posteriorment adoptat pel franquisme, que duen la majoria al costat.
Corria l’any 2016 quan diverses entitats juvenils barcelonines varen iniciar una campanya en pro a la memòria històrica, que consistia a retirar les plaques amb simbologia franquista que es trobaven distribuïdes arreu de la ciutat. Aquí, al nostre districte, eren més de 560 les que es varen arribar a comptabilitzar. No va ser fins un any després, el febrer del 2017, que l’Ajuntament de Barcelona començava una retirada oficial d’aquestes làmines, volent abanderar així una lluita que fins aleshores havien dut a terme els joves dels diferents barris.
Però com sol passar en aquest tipus d’iniciatives portades per les institucions, la campanya es va quedar curta. La deixadesa, juntament amb l’eterna burocràcia del procés impediren la retirada efectiva de la totalitat d’ensenyes de caràcter feixista deixant així, un cop més, la feina als joves organitzats.
Encara avui dia comptem per desenes les senyes franquistes al barri; tanmateix, quina és la història al darrere d’aquestes rèmores?
Un dinou d’abril de 1939 naixia l’Instituto Nacional de la Vivienda, un òrgan franquista dedicat a la creació d’habitatge de protecció oficial. En un principi estava subjecte al Ministeri d’Acció i Organització Sindical, però poc després va passar a ser controlat pel sindicat vertical i posteriorment va anar a parar a mans del Ministeri de Treball. No va ser fins a mitjans dels anys cinquanta, amb la creació del Ministeri d’Habitatge d’Espanya, que es va consolidar la institució tal com la coneixem al districte, doncs les plaques que encara avui »decoren» moltes façanes dels nostres carrers daten en la seva majoria d’aquesta època.
És a partir del 1954 que s’incorporen els tan característic jou i el feix de fletxes amb la bandera roja i negra de fons. És també entorn aquell any quan s’aproven diverses lleis referents a l’habitatge de protecció oficial, que a més de portar amb si la construcció de desenes d’edificis controlaven qui podia accedir als pisos de protecció oficial i o subsidis econòmics. Arribats a aquest punt, poden no semblar les mesures més polèmiques del règim, o fins i tot podríem comparar-les amb d’altres de similars preses a països veïns durant els mateixos anys. Però quan ens endinsem en detalls trobem que, efectivament, no són tan innocents com pot semblar.
Tot i estar promulgades pel Ministeri de Treball o d’Habitatge, tant el Ministeri de l’Exèrcit com el de Marina varen tenir gran incidència en la seva redacció i annexos posteriors. És especialment notable en l’apartat d’ajudes envers els funcionaris on, per influència dels dos ministeris prèviament citats, es creava una distinció entre funcionaris civils i militars. Aquests últims rebien subvencions substancialment més copioses que la resta, ja fos en forma »d’ajut econòmic» o d’habitatge, posteriorment i a petició dels ministeris referents a l’exèrcit.
Es va incloure en aquest grup de privilegiats al cos de Policia Nacional, policia armada i de tràfic. D’aquesta manera no només va proliferar la corrupció entre alts membres de l’exèrcit i policia que s’adjudicaven pisos en zones altes, com és el cas del nostre districte, on consta un gran nombre de casos, sinó que també diversos barris varen ser estratègicament sobrepoblats amb famílies de policia nacional, armada o militars.
