Cuina de Convent
Fra Valentí Serra
L’orenga (llat., Origanum vulgare) és una planta molt estimada en la gastronomia per les seves nombroses virtuts estomacals i digestives i, per això, ha estat conreada de manera ininterrompuda a les hortes conventuals dels frares. En la tradició remeiera, pairal i conventual, s’ha recomanat de prendre bullidures d’orenga per tal d’alleujar la tos, preses a guisa d’expectorant i, àdhuc, s’ha recomanat de prendre orenga als qui pateixen insomni.
La flor i fulla de l’orenga, preparades en forma d’ungüent, són força útils per a temperar els dolors articulars i reumàtics, especialment en els casos de torticolis. L’any 1751, el caputxí fra Jacint de Sarrià, mentre sojornava al convent de Vilanova de Cubelles, escriví que l’orenga “aplicada en forma d’emplastre resol los inflo[r]s. La flor y la fulla beguda són contra tota espècie de veneno” (BHC, De algunas herbas, f. 156), ja que l’orenga gaudeix de nombroses propietats antibacterianes, car ajuda a frenar la producció de gasos intestinals, ja que actua contra els microbis dels budells.
Poc abans de l’exclaustració de 1835, un almoiner, mentre era acollit durant la capta en una casa pairal de Riudarenes, recollí el text d’una suggeridora recepta per a fer ratafia de nous verdes, en què l’orenga és un dels principals elements a infusionar. Els frares caputxins del convent barceloní de Santa Madrona, que comptà amb una famosa apotecaria conventual, a propòsit de l’orenga escriviren que es una planta “muy conocida que crece en los bosques montañosos y secos y en los terrenos áridos, y que florece a fines de verano y en otoño, siendo sus flores de un color vinoso. Las sumidades floridas se usan en infusión en los casos de catarros mucosos y en la atonía de las vísceras, y sus hojas, cocidas con agua y dulcificadas con miel, curan el asma y los abscesos de pulmón. El vino infundido con orégano quita el dolor de muelas, cura la garganta haciendo gargarismos y desinflama la boca” (BHC, Pócimas de capuchino, 64).
En la tradició gastronòmica de Catalunya i d’Aragó, l’orenga florida, a més d’emprar-la per a perfumar les carns i la pasta d’aquelles coques, tan exquisides, dites “de recapta”, s’ha usat molt sovint per a confitar i adobar les olives, combinant l’orenga amb el timó, el fonoll, l’all i la sajolida. Segons una antiga tradició agrària, les cols i l’orenga no poden conviure a les hortes puix que “tiene capital odio a la berza el orégano, y oféndela en tanta manera, que luego, si se planta cerca della, la seca”, escriví l’any 1555 el catedràlic de la Complutense, D. Andrés de Laguna. A l’article vinent us parlaré si Déu vol, del garrofer i la seva aportació a la gastronomia.
