Maria Canyigueral: “Sarrià és un barri que respira com un poble”

La terrassa del Teatre de Sarrià, ara amb el toc del restaurant Jardinet, és un d’aquests petits oasis de tranquil·litat que el barri regala als seus veïns. Allà, El Jardí va quedar amb Maria Canyigueral un migdia fred i humit de finals de març. Canyigueral acaba de presentar el II Cicle de Música de Cambra, amb set concerts. El primer, amb un semifinalista del Concurs de Piano Maria Canals, es va fer el 4 d’abril. El segon va ser el 27 d’abril, el primer de Canyigueral que estava acompanyada al violí per Maria Florea per tocar una selecció de les sonates per a violí i piano de W. A. Mozart. Un dels plats forts d’aquest segon cicle seran els concerts del 22 de maig i 19 de juny, dedicats a una integral de les variacions i sonates per a violoncel i piano de Beethoven, amb Ramon Bassal al violoncel.

Com et formes en la música?

M’hi vaig anar trobant: els pares van garantir estudis musicals per als dos fills, i de forma natural la música va anar prenent més protagonisme. El pare és músic aficionat, i a casa, a Girona, recordo els anys d’infantesa que la música es vivia com un joc i una activitat de reunió familiar. Els primers records amb la música estan inevitablement connectats amb el meu pare, ell cantant i tocant la guitarra, o acompanyant-lo al piano mentre cantava alguns boleros.

Vaig començar cantant en una coral, cosa que em va ajudar amb la meva relació amb la música en general. El cant coral permet fer música en col·lectiu, trencant una mica amb aquell component solitari que pot tenir el piano.

“El cant coral permet trencar amb la solitud del piano”

Començo els meus estudis musicals amb la Mercè Casamajor. Després d’adolescent vaig a Barcelona, on estudio durant dos anys amb l’Àngel Soler, i d’allà passo al Conservatori del Liceu, amb el músic i mestre belga Michel Wagemans; amb en Michel hi estudiaré vuit anys, incloent els estudis de Grau Superior. El Michel és qui em va proporcionar les bases més sòlides de com ara concebo la música. Em va ajudar molt i el tinc molt present (Wagemans va morir el 2015). Segueixo els estudis a Brussel·les i a Madrid, estudiant amb André de Groote i Nino Kereselidze respectivament, i amb la Nino em preparo per poder fer les proves a Londres, on vaig cursar el màster a la Royal Academy of Music amb Sulamita Aronovsky. Van ser dos anys molt exigents, el 2012 i 2013. I des d’aleshores m’he quedat allà.

Per què decideixes viure a Londres?

És una ciutat molt activa, no para mai i hi ha una gran oferta cultural. Es respira la sensació que la gent vol entusiasmadament consumir cultura. Els concerts que s’hi ofereixen, les exhibicions a museus… això és el que m’agrada més! És un ambient molt agradable per a un músic: nosaltres estem al servei de la música i del públic, i notar aquesta resposta motiva molt i dona sentit al que fem. De totes maneres no estic dient que no es pugui trobar la mateixa resposta a casa nostra. Actualment, crec que he trobat un equilibri que em funciona. M’agrada viure a Londres, però sortosament vinc sovint a Catalunya a tocar. I sentir la Mediterrània sempre ajuda.

Quins compositors t’agrada interpretar?

Quan treballo amb un compositor, sempre procuro fer una immersió profunda i s’acaba convertint en el meu compositor o compositora ‘predilecte’ durant el temps que treballo les seves obres. Per exemple, vaig estar uns dos anys immersa en l’obra de Frederic Mompou per preparar els concerts al Palau de la Música de Barcelona i a la Fundación Juan March de Madrid, i l’àlbum Avant-Guarding Mompou, (Audite, 2020). Mompou és un compositor molt sincer i honest, i això li permet passar fronteres. Després de Mompou, també vaig estar uns dos o tres anys preparant les sonates de piano i violí de Beethoven. També m’agrada Shumann, Brahms… però vaja, hi ha tant de repertori fantàstic per als pianistes, que no s’acaba! Com a música penso que és important abastar el màxim de repertori possible i versàtil. A mesura que vas explorant, et trobes amb els compositors amb els quals t’hi sents millor.

Tens una manera pròpia d’interpretar…

Penso que els intèrprets no hem de prioritzar la nostra personalitat quan toquem. Ha de sortir de manera natural, a partir de respectar el que el compositor està intentant dir amb la seva obra. Fer-nos la peça nostra però sense que la personalitat de l’intèrpret passi per davant del que el compositor o la obra en concret demana.

No obstant el compositor Antón García Abril em va dir un dia: “En el moment en què un compositor dona una obra a un músic, l’obra ja no pertany al compositor”. Em sembla una idea molt bonica, humil i modesta però tampoc penso que pertanyi a l’intèrpret.

Si un intèrpret té personalitat i coses a dir ja farà la seva aportació personal a les obres que toca, però no és bo que es noti massa o que sigui d’una forma massa conscient. Passa de forma natural i gradual a mesura que es fa la immersió en l’obra que es treballa.

Amb quin tipus de formació et sents més còmoda?

Ho gaudeixo tot. De tota manera, els recitals de piano sol són els que em produeixen més pressió. La música de cambra m’agrada molt: suposa un intercanvi molt enriquidor. Treballar la integral per a violí i piano de Beethoven amb la Lana Trotovsek va suposar molta feina individual i de conjunt, ja que requereix un diàleg entre dues solistes però també una entesa compartida molt digerida: ha sigut un camí molt bonic perquè vam començar aquest projecte les dues des dels inicis. Beethoven requereix un estudi molt profund, és un compositor que funciona o no funciona, no hi ha camuflatge.

“Un dels objectes del Cicle de Música de Cambra és la participació de la comunitat sarrianenca”

Com és que acceptes el repte d’organitzar un cicle de música de cambra a Sarrià, el 2021, en plena pandèmia?

No era el moment idoni per començar un projecte artístic: hi havia molt condicionants, l’aforament reduït, etc., però hem aconseguit sobreviure i el balanç ha estat molt positiu. Esperem que sigui un projecte per a molts anys, necessitarem més edicions per aconseguir que es conegui més. Vull pensar que ara, a l’abril, la gent recordarà aquells concerts. I Sarrià és un barri que respira com un poble: hi ha molt sentit de comunitat, i un dels objectius del projecte és que hi hagi participació de la comunitat, que se’l sentin seu, que el vulguin viure com a propi.

Com s’organitza el cicle d’aquest any? Quina és la teva implicació?

Sola no pots fer gran cosa, i sempre he sentit el suport del Teatre de Sarrià. Estan sempre molt a punt, tant des de la direcció fins a l’equip tècnic, per exemple en la comunicació. La Montserrat Morera és un pilar indispensable, i em sento molt a gust treballant en aquest projecte, les propostes s’accepten molt bé i hi ha moltes ganes de fer la feina ben feta.

“Sempre he sentit el suport del Teatre de Sarrià”

Quins projectes tens de cara al futur?

Els dos projectes que m’estan ocupant més actualment són la gravació amb Ramon Bassal de la integral de violoncel i piano de Beethoven, a l’estudi Teldex de Berlín. I amb Lana Trotovsek estem gravant un doble àlbum amb obra de Serguei Prokófiev, que està previst que el segell britànic Som Records Ltd. publiqui el 2023. I durant aquest any tinc entre mans tretze programes diferents per oferir en concerts a França, al Regne Unit, a diferents llocs del territori espanyol i Catalunya.