Entrevista
Sergi Alemany
Maria Ferrer, jubilada, ha treballat durant 44 anys al servei de les persones amb discapacitat intel·lectual greu com a única treballadora social d’Aspasim, una entitat sense ànim de lucre instal·lada a Vallvidrera. Amb dinou anys va creuar per primera vegada la porta de la institució, quan aquesta estava situada al barri del Carmel, i no la va abandonar fins al desembre de l’any passat. Mai va treballar enlloc més. A classe, a la universitat, només eren dones i celebra que això hagi canviat. Tots aquests anys s’ha dedicat a fer acompanyament a les famílies, a buscar tots els recursos possibles per aquestes persones i a donar suport als professionals que l’envoltaven. “Hem d’aprendre a conviure tots junts”.
Què ha de tenir una persona que vulgui estudiar treball social?
Ha de saber escoltar. I no menysprear mai res. Et diria que ha de ser una persona molt afable, acollidora i, sobretot, respectuosa.
Respecte cap a qui?
Cap a tota la societat, en primer lloc. Això comportarà tenir respecte per tot allò que li expliquin com a professional. Sense això, és impossible fer un bon acompanyament.
“La gent jove s’ha de posar al capdavant de projectes”
Ara et jubiles, a 63 anys.
Sí. És hora que passi gent nova, la gent jove s’ha de posar al capdavant de projectes. És bo que hi hagi aquest canvi a la societat.
Hem après com a societat a comprendre la discapacitat?
Hem millorat. Respecte a quatre dècades enrere, que és quan jo vaig començar a treballar, s’ha avançat sobretot en els drets de les persones i, molt important, en no amagar a aquestes persones. Al final, en una casa amb persones amb grans discapacitats no hi passen coses tan diferents d’altres llars.
Un pas necessari, però encara falta progrés…
Moltíssim! El canvi que vam fer les institucions, passant de centres tancats a centres oberts, ara s’està donant en la societat de forma natural. Aquesta és la gran diferència entre els meus inicis i ara que em jubilo. El que és molt important ara són les escoles!
L’educació inclusiva?
En aquests moments, cap nen hauria d’anar a una escola d’educació especial. Un nen ha d’anar a l’escola on van tots els nens. Això ens ajudarà a tots, perquè ens obliga a posar recursos que acabaran beneficiant a tots els alumnes: logopedes, fisioterapeutes…
“En una casa amb persones amb discapacitat no hi passen coses tan diferents”
En tot cas, la decisió final de l’escolarització és de les famílies…
Sí, és clar. I Aspasim té escola d’educació especial, però la idea és que un nen o nena amb discapacitat psíquica que neixi ara, pugui carregar una motxilla amb tots els recursos que li calen per ser un més a l’escola.
En línies generals, això està passant avui dia?
Els pares i mares joves que ara tenen un nen amb una discapacitat són lluitadors, eh! Són molt reivindicatius i porten els nens a les escoles ordinàries. Pensen que el seu fill té els mateixos drets que la resta, i no s’equivoquen. I voldran que sigui el millor o la millor. I el nostre paper com a professionals és acompanyar-los.
Com passa sempre, hi ha prou recursos econòmics destinats a això?
Sempre reclamem més diners a l’administració! I més a Barcelona, on la vida és molt cara. Ens hem de moure el que calgui perquè això canviï, perquè al final els polítics són un reflex de la societat. Cal insistir i seguir trucant a la porta com fins ara per veure canvis que millorin el dia a dia d’unes persones que necessiten ser ateses i acompanyades al llarg de tota la vida.
No buscar diferències entre els uns i els altres?
Diferents ho som tots, però les diversitats i discapacitats també són moltes. Hem d’aprendre a conviure tots junts. Fer la vida d’una persona amb discapacitat psíquica tan autònoma com sigui possible, comença per donar-li recursos i incloure-la dins la societat.
“Acollir l’Associació d’Amics de la Música de Vallvidrera va ajudar a Aspasim”
Aspasim n’és l’exemple més proper que has tingut.
A Aspasim ara hi entra tothom! I es fan moltes activitats fora, com la Milla Solidària o el Botó Màgic. En això també ens va ajudar molt acollir fa uns anys l’Associació d’Amics de la Música de Vallvidrera, quan no tenien un espai on assajar. Jo et dono i tu em dones. A nosaltres ens donava l’obertura al poble, i a ells un local per no haver de baixar a fer música a Barcelona.
Fer comunitat veïnal sembla, indubtablement, un segell de Vallvidrera.
És un treball que a Aspasim sempre hem fet i estic segura que es continuarà fent amb el poble. Vam viure la lluita de la Buenos Aires al davant mateix de casa, i personalment puc dir que he conegut gent gran de Vallvidrera que necessita habitatge social. També els joves necessiten les seves oportunitats.
Tu tens fills.
Van estudiar a l’escola Nabí de Vallvidrera. Com deia, la visió d’obrir-se al veïnat va ser un gran encert. Qui sap si demà un noi o noia que ha vingut a fer música a Aspasim es convertirà en treballador social o enginyer i pensarà dissenys adaptats per a tothom.
Què t’emportes d’aquests 44 anys fent treball social?
Haver conegut a gent meravellosa i l’emoció de veure que tenim grans professionals treballant per continuar vetllant pels drets de les persones amb discapacitat. I veure treballadors socials homes, que quan vaig estudiar no n’hi havia ni un!
“Tenim grans professionals treballant pels drets de les persones amb discapacitat”
Potser de mica en mica s’està esquerdant la masculinitat tòxica.
Potser sí, deu ser això.
Ara, a gaudir de la jubilació?
Mentre estigui bé de salut, penso que hauré de retornar alguna cosa cap a la societat. No sé si a Aspasim o a alguna altra banda, però seguríssim. Sempre hi ha una cosa que es diu voluntariat.
Espero que hagi estat una conversa inclusiva.
És que potser ja hauríem de deixar de parlar d’inclusió, i normalitzar-ho tot.
