Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Començo la segona part del Quixot a Benidorm. Faig llargues sessions de lectura de matinada la terrassa del setè pis d’un gratacels, mentre sento de tant en tant els crits o les discussions en mil llengües dels que passen pel carrer o, fins i tot, l’intent de diàleg entre dues balconades força llunyanes d’un grup de nois amb un grup de noies en un castellà aproximatiu. S’ha d’admetre que és notable la teatralitat de la llengua anglesa per l’insult o l’exabrupte.
Per altra banda, soc plenament conscient que pot semblar estrany i fins i tot un pel kitsch barrejar la novel·la de Cervantes amb Benidorm per fer-se el postmodern. Tot i això, jo diria que si el Quixot visqués a la nostra època viatjaria sens dubte a una ciutat com aquesta a la recerca de noves aventures. No se m’acudeixen moltes més al sud d’Europa on ell pogués demostrar tota la seva vàlua com a cavaller errant.
El paisatge urbà, en efecte, és ple de gegants que poden semblar molins en una primera ullada però són gegants. Set dels vint edificis més alts d’Espanya són a Benidorm, per fer-nos només una idea. Alguns poden semblar lletjos, altres elegants o moderns, però diria que la majoria se situen fora de qualsevol judici estètic. Potser aquesta és la gran virtut de Benidorm: trencar els motlles del nostre sentit carrincló i menestral del bon gust. M’agrada la manera d’aproximar-se al fenomen que té l’arquitecte barceloní Óscar Tusquets quan diu que amb deu o dotze municipis com aquest haguéssim resolt el problema del litoral mediterrani i podríem haver salvat altres llocs més valuosos avui pràcticament destruïts.
El gran encert aquí és dissenyar uns gegantins contenidors de turistes, prou dignes i a preu assequible, per encabir el màxim nombre de persones en el mínim d’espai i amb el menor impacte possible pel territori. Alguna queixa? Si acceptem que tots tenim dret a una setmana d’esbarjo sota el sol, qui pot oposar-se a aquesta idea? L’alternativa és creure que només uns pocs privilegiats poden viatjar i que la caixera d’un supermercat de Newcastle no mereix trepitjar mai la Mediterrània. Per dir-ho ràpid: desconfieu de tots aquells que es diuen viatgers i anomenen turistes als altres amb to despectiu. La seva és només una forma sofisticada de classisme.
A prop de casa hi ha un pub anomenat el White Horse on cada dimecres Roxy Campana fa un tribut bastant convincent d’Amy Winehouse. Trobo que fins i tot físicament s’assembla bastant a la diva jueva del soul. Al Shamrock, a deu minuts a peu per l’avinguda del Mediterrani, els Rovers, un grup de música irlandesa, actuen cada vespre fins a la mitjanit. M’emociono una mica, dues cerveses i quaranta minuts de música folklòrica després, i li dic a un home que em creuo al lavabo en to còmplice: Brits out! Em confessa que és de Birmingham sense donar-li gaire importància al tema. Suposo que són coses que passen. En fi, diria que aquesta barreja estranya, on cada cadascú busca una versió una mica delirant de la seva pròpia cultura sota el sol del Sud i a preus baixos és l’essència mateixa de Benidorm. Una espècie de viatge per trobar una versió millorada de casa nostra. Potser això han estat sempre les vacances i el turisme, i no cal donar-li més voltes.
Té gràcia i sembla que ho faci expressament, però unes setmanes després acabo d’enllestir la segona part del Quixot a Marsella. Una altra ciutat amb reputació dubtosa, que no acaba d’encaixar massa bé en l’ideal noucentista del Mediterrani: seré, grecollatí i exclusivament blanc. Benidorm ha estat envaïda pels de bàrbars del nord i Marsella pels del sud. Quin drama, tu. Potser és que la Mediterrània real té en general poc a veure amb allò que ens van explicar que era. I tot just quan hi penso en tot això, en plena nit a una terrassa de la molt marsellesa Rue Marengo, el Quixot i Sancho fan per fi la seva coneguda entrada a la ciutat de Barcelona.
