Biologia
Cristina Junyent
L’extraordinària capacitat d’adaptació a entorns molt diversos d’Homo sapiens ha permès que colonitzéssim tots els continents, des de l’Àrtic fins als deserts o les illes més remotes. Va ser un procés progressiu, que va començar no gaire temps després de l’aparició dels humans pròpiament moderns fa uns 250.000 anys. Grups d’Homo erectus ho havien fet abans en direcció a Europa i Àsia, però no van arribar al Nou Continent.
Determinar amb precisió quan van sortir del continent africà poblacions de sapiens, és difícil. Una de les evidències més antigues fora d’Àfrica atribuïda a Homo sapiens és un fragment de mandíbula trobat a la cova de Misliya, a Israel, i datat en uns 185.000 anys. Al mateix jaciment s’hi han trobat eines lítiques que podrien tenir fins a 215.000 anys, cosa que suggeriria una sortida d’Àfrica molt anterior al que es pensava. Aquestes primeres poblacions no haurien tingut èxit.
Tanmateix, la majoria d’antropòlegs defensen que aquesta primera migració es va produir fa uns 125.000 anys. Segons aquesta hipòtesi, Homo sapiens hauria seguit dues possibles rutes: una, en baixar el curs del Nil fins al nord-est d’Àfrica i travessant la península del Sinaí cap al Pròxim Orient. L’altra, en creuar l’estret de Bab el-Mandeb, el punt més proper entre Àfrica i la península Aràbiga, d’una distància mínima d’uns 20 km: en dies clars, des de Djibouti es pot veure la costa del Iemen, a l’altra riba del mar Roig. Fos per una via o per l’altra, el Pròxim Orient i l’Àsia sud-occidental haurien estat les primeres escales d’una migració que, amb el temps, portaria Homo sapiens a ocupar tot el planeta. Des de la península Aràbiga, fa uns 75.000 anys, grups d’humans moderns haurien arribat al sud de l’Índia, on s’han trobat evidències arqueològiques que podrien correspondre a aquesta primera expansió.
Ara bé, aquesta primera migració no va prosperar. Les restes humanes com la mandíbula de Misliya, l’os de dit d’Al Wusta (Aràbia Saudita, fa uns 85.000 anys) o els cranis de Skhul i Qafzeh (Israel, fa entre 100.000 i 120.000 anys) apunten a presències humanes primerenques que probablement van desaparèixer en competència amb poblacions de neandertals ja establerts a la zona, per una hipòtesi que associa aquesta desaparició a l’erupció del volcà Toba (Sumatra), fa uns 74.000 anys, on avui hi ha un llac volcànic. Va ser una de les més violentes conegudes, la columna de cendra va arribar fins a la costa est d’Àfrica, i possibles efectes devastadors sobre el clima, que es va tornar sec i fred: un hivern global va canviar els ecosistemes. En la humanitat s’hauria produït un coll d’ampolla, que l’hauria duta gairebé fins a l’extinció. Aquesta hipòtesi està basada en evidències fòssils, arqueològiques i genètiques. I en models climàtics.
Els estudis genètics confirmen que els humans actuals descendeixen d’una segona onada migratòria, molt més reeixida, que hauria tingut lloc fa uns 60.000 anys. Aquest nou èxode, format per potser només un miler d’individus, va tornar a travessar el mar Roig per Bab el-Mandeb i va seguir la costa sud d’Àsia fins a arribar al subcontinent indi, fa uns 65.000 anys. Des d’allà, una part del grup es va desplaçar cap a l’est —passant per la península de Malàisia i per Indonèsia— fins a arribar a Austràlia, que va ser poblada fa uns 40.000 anys.
Mentrestant, des de l’Índia, altres grups es van esquinçar i van emprendre camins cap al nord. Un d’ells va avançar cap al nord-est: fa uns 45.000 anys arribava a la Xina; d’allà, fa uns 35.000 anys, a la península de Corea i al Japó. Paral·lelament, un altre grup va enfilar cap al nord-oest, travessant les zones més septentrionals d’Aràbia fins a arribar a Europa central i occidental fa uns 55.000 anys. No va ser fins després de la retirada de les glaceres, fa uns 12.000 anys, que van penetrar a Escandinàvia i al nord de Rússia. Islàndia, en canvi, no es va poblar fins fa aproximadament un mil·lenni.
De les poblacions humanes que havien romàs a la Xina i es desplaçaven cap al nord-est, fa entorn 20.000 anys alguns grups van travessar Beríngia (avui sota l’estret de Bering), el pont terrestre que, a causa del nivell baix del mar durant la glaciació, connectava Sibèria amb Alaska. Les restes més antigues a Nord-amèrica daten de fa uns 16.000 anys, i només mil anys després ja hi ha indicis de presència humana a Sud-amèrica. Amb el desglaç global de fa 12.000 anys, els humans es van expandir també més àmpliament per la Sibèria interior.
Finalment, fa entre 3.000 i 1.000 anys, poblacions del sud de la Xina van emprendre la darrera gran gesta migratòria: la colonització del Pacífic. Amb embarcacions capaces de recórrer grans distàncies, parlants de llengües polinèsies van arribar a llocs tan remots com Madagascar, Nova Zelanda o l’illa de Pasqua. Amb això, Homo sapiens havia assolit el que cap altra espècie humana no havia aconseguit: poblar gairebé totes les regions habitables del planeta.
Totes aquestes deduccions s’han vist tirant enrere el rellotge genètic que s’obté en comparar la composició genètica de les poblacions. Si busquem les estirps per sexes de tots els humans, l’Eva mitocondrial és la dona comuna més recent de qui descendim per línia materna. I l’Adam lligat al cromosoma Y és l’home comú més recent per línia paterna. Van viure fa uns 150.000-300.000 anys a Àfrica. No van ser únics, sinó que les seves línies genètiques són les que han arribat fins avui.
