Gent Gran
Pol Mañà, psicòleg de la Fundació Uzheimer
L’esperança de vida cada cop s’allarga més i, amb això, el progressiu augment de les malalties que afecten les persones grans, especialment les demències, les quals comporten que la persona afectada deixi de ser independent i necessiti una atenció constant i ajustada a les seves necessitats.
D’aquesta manera, en augmentar el nombre de persones afectades, també augmenta el nombre de persones cuidadores, essent la majoria familiars o cuidadores no professionals; cosa que ens suposa un repte amb una dificultat afegida, ja que ningú ens prepara per afrontar aquesta nova situació que hem de viure.
Com a persones cuidadores, hi ha tres etapes o fases que vivim durant el procés degeneratiu de la persona afectada que hem de cuidar: la fase de la cuidadora expectant, la fase de la cuidadora activa i finalment la fase de la cuidadora invisible.
En la primera fase, s’ha d’afrontar el diagnòstic, ja que és un procés de gran impacte emocional i de dol (negació, ira, negociació, depressió, acceptació). La persona cuidadora ha de saber que no està sola, que ha de compartir l’experiència amb altra gent que també passi per aquesta situació, ha d’informar-se, no viure en el desconeixement de la malaltia i, sobretot, ha de demanar ajuda i deixar-se ajudar.
En la segona fase, la persona cuidadora és conscient de les noves responsabilitats que té com a cuidadora, però es descuida a ella mateixa i no és conscient de les pròpies necessitats. El desgast físic i psicològic es fa més notori i és on entren els sentiments contradictoris i el tancament social. Hem de ser conscients que necessitem tenir uns bons hàbits (socials, d’alimentació, de descans…) i també oxigenar-nos, és a dir, rescatar els aspectes positius de la situació que ens envolta i donar-nos temps per relaxar-nos i gaudir de la vida quotidiana.
En la tercera fase, el dol del cuidador s’ha de tornar a desenvolupar, ja que és una fase de patiment, de pèrdua, de sentiments contradictoris i de culpa. Ens fem sempre la mateixa pregunta: podria haver fet més per ell/a? Hem de permetre’ns el procés de dol, i necessitem temps per poder-lo desenvolupar i expressar-lo, espai per compartir-lo amb els altres i saber valorar els aspectes positius de l’etapa que tanquem i la nova etapa que està per començar.
És un tòpic, però la vida segueix i és la realitat, toca continuar creant records sense deixar de banda els bons moments que ens deixa la persona a qui cuidem, i l’experiència que ens emportem pel camí. És vital saber prendre’ns el temps necessari per a cada etapa i, amb la informació necessària, podem fer que el nostre camí com a persones cuidadores sigui més enriquidor.
