Gent gran
Elena Bulet
Montserrat Cornet és una escriptora autèntica, sincera i profunda. Viu al barri i va obtenir la Medalla de la Dona de Sarrià-Sant Gervasi el 2003. Ara té 82 anys, però va començar a publicar després de la seva separació, quan ja en tenia una cinquantena. Ara bé, això no ha estat mai obstacle per a la progressió de la seva literatura. Ha lluitat sempre perquè les seves obres sortissin a la llum, tant de narrativa com de teatre. Malgrat els inicis tardans en aquest àmbit, té la certesa que mentre tingui quelcom a dir, seguirà escrivint.
Com vas decidir escriure?
Va ser per casualitat. Havia de treballar a la força i vaig començar a dedicar-me a les assegurances. Des de la feina, em van demanar col·laborar amb una revista i m’hi vaig llançar. Ara bé, el meu primer llibre, Entre dos estius, el vaig escriure quan m’acabava de separar, explicant la meva tragèdia al magnetòfon.
Quina diferència hi ha entre els teus llibres i les obres de teatre?
Els llibres reflecteixen la meva realitat, són més autobiogràfics. El teatre, en canvi, és una denúncia d’allò que considero injust i reflecteix la realitat dels altres. A més, totes les meves obres de teatre han de fer riure, plorar i pensar. També ho fan les de Rusiñol, artista a qui admiro molt.
Quina ha estat la teva obra més exitosa?
Revisió anual. L’obra està protagonitzada per tres dones, una vídua, una jubilada i una soltera que es troben a la sala d’espera d’un ginecòleg. Va rebre molt bones crítiques i es va representar per 55 llocs de Catalunya, fins i tot al Goya. Era fàcil sentir-se identificat amb algun dels tres perfils i moltes dones em van donar les gràcies.
L’autora parla com si recités teatre. Explica les situacions a la vegada que les interpreta i això et fa estar encara més atent. El color del pintallavis li fa joc amb el de l’esmalt d’ungles. Cornet és molt bella i els seus ulls brillen d’il·lusió. Ha aparegut a la televisió i a la ràdio diverses vegades i no té por a explicar els seus sentiments.
És fàcil publicar quan un és gran?
No, gens. El meu primer llibre el vaig presentar al premi Sant Jordi i vaig quedar tercera. Aleshores, ja se’m va dir que no aconseguiria triomfar, a causa de la meva edat. Però, no vaig voler plegar, estava decidida a seguir lluitant. I d’una manera o altra, he anat traient dotze llibres. Els darrers han estat a través del sistema Verkami (crowdfunding), on la gent et finança els teus projectes.
Quins projectes tens al cap?
Ara estic fent una obra que es diu “Em dic Mireia”. També vull fer una pel·lícula. Si em trobo bé, no pararé de fer coses fins al dia abans de morir-me . M’ho passo bé fent-les i mentre pugui, aniré creant.
Quan arribes a casa la Montserrat, et trobes amb una llibreria just al rebedor. És màgica, té una essència que no es pot reflectir amb paraules. Al balcó del pis, hi ha moltes plantes. Cadascuna amb el nom de la persona que li ha regalat. L’autora es defineix com a romàntica i explica que són records de viatges, d’amistats i de molts moments intensos que ha anat vivint al llarg de la seva vida. Moltes gràcies i molta sort Montserrat. Hauràs de fer lloc a la terrassa, perquè, essent com ets, encara t’esperen molts moments de joia per recordar.