Societat
Carme Rocamora
Sempre era agradable trobar-se amb el Jordi Llorach i Cendra. No se n’hi escapava ni una del barri de Galvany i les seves visions i opinions eren ben encertades, caracteritzades pel to constructiu i amb la màxima voluntat de cooperar i ajudar en tot allò que podia. Tal és així, que l’any 2019 rebia la Medalla d’Honor de la ciutat per la seva tasca associativa lligada a la millora de les condicions de vida del barri de Galvany, d’on va ser el primer vicepresident del Consell de Barri, entre els anys 2012 i 2016. Nascut a Bell-lloc d’Urgell i criat a Gràcia, es va traslladar a viure a Galvany fa 46 anys, quan es va casar amb la seva dona.
En Jordi, un habitual col·laborador d’El Jardí, ens ha deixat aquest dijous a 76 anys, i amb ell perdem tota una institució del barri, que entre d’altres coses, també el coneixíem per la seva col·lecció de més de 400 caganers diferents.
Sempre que necessitàvem saber alguna cosa del barri o que algú ens guiés per anar ben encaminats sobre quines solucions podíem apuntar a algunes problemàtiques, trucàvem al Jordi. També el vam entrevistar, com no podia ser d’altra manera, a la secció Gent del Barri del desembre de 2017, i entre d’altres coses ens explicava que l’experiència d’haver estat vicepresident del Consell de Barri li va servir per conèixer millor el barri “i com més coneixes una cosa, més te l’estimes”, assegurava.
Fotografia de Carme Rocamora
Així mateix, ens traslladava que la seva visió del barri és que hi ha moltes persones conformistes, “que tenen la vida prou solucionada”, i per això ell s’entestava en posar l’accent en demandes que trobava imprescindibles, com l’habilitació d’un bus de barri a la zona de Galvany perquè la gent gran pogués accedir al CAP. Una demanda que encara avui és vigent i a la qual l’Ajuntament no ha donat resposta.
Destacava també que al barri hi ha pocs equipaments -una afirmació ben vigent avui dia- i sense dubtar, afirmava que hi ha barris que l’Ajuntament cuida més que aquest. A això, lamentava que el fet que hi hagi poc associacionisme a la zona suposi una manca de força per reclamar el que considerava que pertoca als ciutadans.
El Jordi ha deixat petjada, i les seves reclamacions perduraran, algunes liderades per noves plataformes que s’organitzen per aconseguir, com volia Llorach, que el barri sigui un lloc més amable i comunitari.
