El Relat
Maria Àngels Viladot
Som estudiants del màster de memòria històrica. Ens guia el professor Arnau. Té el cap angulós i el cos rabassut, compacte com una roca. Quan ens parla, es pentina la barba amb els dits, com si volgués imposar ordre dins del caos.
Té respostes, sí. Però dins meu germinen preguntes: per què ens destruïm? Després de tanta experiència acumulada… i encara cauen bombes. La paraula «guerra» em deixa gust de ferro a la boca. De ferro i d’immundícia lucrativa.
BUM. Croàcia. Ucraïna. Gaza.
Què falla? Tot i això, vull creure que s’acabaran, les maleïdes guerres.
—L’escola dels Salesians del passeig Sant Joan Bosco fou ocupada i reconvertida en fàbrica d’armes —explica l’Arnau—. El refugi, de 418 metres quadrats, va ser construït el 1937 per protegir els treballadors.
Fa una pausa breu. Els ulls li brillen, atrapats per alguna memòria pròpia.
—Sabeu per què el passeig de Sant Joan Bosco es diu així? Per homenatjar Don Bosco. Va crear l’ordre dels Salesians, pels quals l’educació era una eina de pau. El 1886 va venir a Barcelona i va residir a Can Prats, prop de la plaça Artós, on organitzaven tallers socials: sabateria, tipografia, fusteria…
Ens endinsem al refugi per una escala estreta de ciment. A la penombra, en silenci sepulcral, com si el respecte o la por ens haguessin robat la veu. Ulls oberts, expectants. Quatre bombetes de pocs watts titil·len escarransides al sostre d’un corredor, i ens hem d’ajudar amb les llanternes. L’Arnau parla amb aquella veu tranquil·la i pedagògica que ens guia a través del relat històric. Però jo, atrapada per l’estupefacció, escolto les parets: plenes de memòries que no són meves, que mai no he viscut. Mirades glaçades, vestigis humans, l’horror en els rostres demacrats, ombres enganxades al temps. No. No és moment per a aquestes imatges. Cal avançar. Amb optimisme i empatia.
I és llavors quan percebo una presència, un esguard, el meu nom pronunciat amb veu d’infant. Primer és una insinuació; després, una certesa. Potser és l’alenada de vent que s’escola per alguna escletxa secreta. O tal vegada soc, senzillament, el receptacle momentani d’una història que busca cos, veu, existència:
—Mia… Mia…
Em giro sense pensar, però no hi ha ningú. Només llum somorta, i el llast d’una por tenyida d’encís inquietant. El cor em batega amb el mateix pampallugueig que la llanterna. I enmig de la intermitència, la veig: una nena, immòbil, amb trenes, amb aquella expressió de gravetat que tenen els infants que han vist el rostre lleig del món.
No sé per què, però em recorda un retrat d’infantesa de l’àvia Melisa. En el somriure duia amagada una tristor que, tot i no saber què l’afligia, em contorbava profundament.
La visió es dissol tan ràpid com ha vingut, però em deixa un regust amarg. No ho explico a ningú, a cap company ni companya, perquè hi ha coses que, dites en veu alta, perden la màgia o —pitjor encara— el misteri essencial que contenen. Continuo caminant, més atenta que mai: les parets suen fred, com si volguessin expulsar records que no volen contenir.
Davant nostre s’obre una sala immensa. Entrem a poc a poc. Els feixos de les llanternes ballen per les parets: números esborrats, noms que ja ningú recorda, consignes, poemes. Encara hi ha llits de fusta rústica arrambats als murs. Pols i ombres. Una olor d’humitat i de flassades, potser imaginada. Un calfred em recorre l’esquena. No és només basarda: és també anticipació. El desig irracional de tornar-la a veure. Que torni a dir el meu nom. Vull veure’n les trenes, les galtes esblaimades, el vestidet verd amb puntes al coll. Els mitjons blancs, les sabates negres de xarol. Però més que veure-la, el que voldria és comprendre-la. Saber què li pesa a dins. Qui és?
—Tot bé? —em pregunta l’Arnau, amb una mirada breu però incisiva.
—Sí —li contesto amb veu baixa.
Però no és cert. Sento un buit. Una pena fonda al pit, inexplicable.
A la nit, mentre dormo, la nena torna. Xiuxiueja, quasi inaudible: «Soc aquí.» Al matí, mentre em rento les dents o em pentino, em sembla absurd, i vull foragitar-la del meu cap. I així cada nit. Fins que, en lloc de neguit, em fa companyia. I espero amb ànsia que arribi. I si en la meva mirada troba consol, aleshores que es quedi.
Un dia, decideixo inventar-la. No perquè no existeixi, sinó perquè no s’esvaeixi. La mà em va sola: li dono un nom —Berta—, una vida, una nina de drap. Li dono por. I escalf. I colònia d’infant. I una casa amb soroll de cassoles. El pare remena el cafè. La mare li acarona els cabells. La Berta riu quan el gat li frega els turmells. De cop, mirades d’esglai. L’horror, la bogeria, bramen dins les sirenes. Baixen corrents al refugi amb la nena a coll. I ella, petita, intenta no fer soroll. Es mossega el llavi… somiqueja. Abraça la nina amb força.
Tanco la llibreta. El pensament em vacil·la. Potser recordar també és això: donar veu als qui no van poder cridar. Als qui no poden cridar. Fer-los existir amb la imaginació perquè no siguin només ombres que s’esborren en un mur fred. Perquè no quedin sols. Quan la penso, li dono caliu. I ella també me’n dona.
Imaginar la Berta no és fugir de la veritat, sinó rescatar-la. I quan la rescato, l’estimo. I si l’estimo, soc capaç d’indignar-me. De revoltar-me. Per això, quan em diu «Soc aquí», em quedo quieta, amb el cor repicant contra les costelles.
I li responc, fluixet:
«Jo també. I no et penso oblidar.»
