11.2 C
Sant Gervasi
| Dijous 22 d'abril de 2021 |

L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran

Relats

Mò Bertran

Arriben al semàfor, està vermell i s’aturen. Plovisqueja, ell porta paraigües però no l’obre, es posa la caputxa. Abans li ha pogut veure els cabells rossos llargs recollits en una cua, espessa i rinxolada. És el que l’ha portat a seguir-lo, la Rut té el dia nostàlgic i ha tornat al barri on vivien. Examina el noi, ja no tan noi: samarreta de màniga llarga per fora dels texans, vambes, mans a les butxaques, auriculars posats, moviment discret del cap. El semàfor es posa verd, avança sense pressa però amb passes llargues. És alt, li costa seguir-li el pas fins a la cafeteria on entra. Seu en una taula enrere i a la dreta, des d’on el pot veure bé però ell a ella no, si no es gira expressament. La Rut s’adona amb intranquil·litat que l’ha seguit fins al cafè perquè s’assembla molt a en Pau. Fa dos mesos que no estan junts, fa dos mesos que ell li va demanar una mica d’aire. S’adona, sobretot, que el troba a faltar.

El ros que ha seguit ha demanat un cafè i obre el portàtil. No pot deixar de mirar-lo mentre tecleja. Deu repassar l’article que ha d’entregar, pensa. És escriptor i probablement té una columna en un diari. Tecleja amb nervi, aixeca constantment la vista, la Rut imagina que sense veure realment res ni ningú, està ficat dins la seva història. Continua ballant amb els dits àgils sobre el teclat platejat, aprofitant la mitja hora lliure abans de recollir les filles a l’escola que hi ha al costat de la cafeteria. Avui és l’aniversari de les nenes, bessones, vol enviar l’article abans de les cinc, tancar l’ordinador, silenciar el mòbil i fer una sorpresa a les filles. Berenaran a la granja de camí cap casa: xocolata amb nata i melindros i ensaïmada, o xurros. El que vulguin, avui els ho consentirà tot. S’atiparan tant que després no voldran sopar el plat preferit que els haurà cuinat la mare, els macarrons gratinats, amb molt formatge, molt. Ella li retraurà però ell l’abraçarà fort; les nenes també, una a cada cama, i amb l’abraçada li embrutaran de marró els pantalons nous i tots riuran i convindran anar directament al pastís amb les dues espelmes grans, dos vuits, i saltar-se el sopar. El pastís serà també de xocolata i nata perquè la mare no sabia que anirien a berenar. Ell li empastifarà el nas amb nata quan estigui concentrada servint els plats i les nenes s’hi afegiran; ella s’hi tornarà omplint de xocolata els cabells llargs rossos, com si fossin reflexos castanys. Les nenes es petaran de riure i la mare anirà a buscar els regals.

El cambrer li pregunta què vol prendre. Un te verd, gràcies. La Rut es fixa en els cabells rossos, ara deixats anar, rinxolats com els d’en Pau. Es fixa en els texans, bruts de terra, les vambes també. Ha deixat d’escriure, aixeca la vista i s’aguanta la cara amb la mà, el colze repenjat sobre la taula. Li veu les ungles brutes, les mans amb terra. Pensa en les mans d’en Pau fent castells de sorra a la platja quan anaven a Menorca, les mans d’en Pau encara amb sorra resseguint-li l’espatlla, les mans que ara no sap qui deuen resseguir. El cambrer li porta el te i la torna aquí. A l’altre costat de la cafeteria hi ha un parc gran, moltes vegades hi veu nois regant i tenint cura de les plantes, vestits de negre. El noi ros deu ser jardiner. A la Rut li ha semblat veure un logo al davant de la samarreta però no ho ha pogut llegir bé, deu ser el de l’Ajuntament. Avui plou i ha plegat abans de la feina. Des que es van separar, cada dimecres recull el fill a l’escola; abans fa un cafè i si porta l’ordinador aprofita per respondre correus pendents. Li fa molta mandra però s’ho vol treure de sobre, sempre hi troba missatges d’ella amb calendaris i canvis de dies de visita i reclamacions de quotes i merdes que ha de mirar a temps si no vol que ella acabi denunciant-lo, n’és capaç. Mentre respon la proposta d’ella per a les vacances —que sí, que ja farà ell la segona quinzena de juliol, tecleja amb fúria— mou el cap contínuament cap al rellotge, inquiet, no vol fer tard. Espera amb ànsia els dimecres i alhora els tem, el nen encara no el vol veure, continua enfadat. I ell no sap què fer amb el seu fill, tota la tarda. No s’imagina les vacances. Era la mare qui passava les tardes amb el nen, ell arribava més tard, quan ja era en pijama, sopat i a punt d’anar al llit. Jugaven a terra una estona —no l’excitis, que després no hi ha manera que s’adormi— i li explicava contes al llit —no cal que li expliquis tres contes, vam quedar que un i ja està. Tot anava bé, tot anava prou bé. Es caga en el missatge que li va enviar la pèl-roja aquella de qui ni recorda el nom. Ho va enviar tot a la merda. Gràcies per la nit. Gràcies per la pastarada que m’has tirat al damunt, bonica.

La Rut fa un glop al te, absorta ara en les mans grans, amb les venes marcades, que recullen de nou la cabellera rossa amb una goma negra. La cua puja i baixa, del rellotge a la pantalla i després cap a la finestra, alternativament, impacientment. Els moviments ràpids i secs d’en Pau, a vegades maldestres. La Rut es fixa bé en la pantalla, hi veu uns plànols. És arquitecte, és clar, tan fosc, tan negre, tan enfeinat. Ve d’una obra, amb la pols als pantalons i a les sabates, i ara en fa l’informe. Es mou neguitós a la cadira mentre tecleja. Es fixa en les faccions, més dures que les d’en Pau, el nas més gran, els llavis més prims, premuts, els ulls més espantats. Pantalla, rellotge, finestra. Pantalla, rellotge. Tanca l’ordinador d’un cop, ella fa un bot i vessa la meitat del te sobre la taula. Ell ara està abstret mirant per la finestra que dona al pati de l’escola, per on correran els nens i les nenes d’aquí a deu minuts. Els dits àgils treuen unes ulleres fosques de la funda de l’ordinador i se les posa amb un moviment massa sec. Probablement no hauria de ser allà, té una ordre d’allunyament però no pot passar més dies sense veure la seva filla. Està segur que la nena també el vol veure, encara que la mare, l’assistenta i totes les bruixes que van apartar-lo del que més estima, li hagin prohibit. Tampoc li va fer tan mal. Coi de dona, més mal li fa ella cada vegada que el mira amb aquella por, amb aquell pànic, collons, que ell no és cap maltractador. Sí, la va colpejar, potser massa bruscament, però és que no callava, no callava. Li ha dit molts cops i molt clarament, li ha hagut d’aixecar la veu més d’una vegada, sí, però és que ella és molt insistent. Amb la seva feina en tenen més que suficient per viure bé.

I no, no vol tampoc que continuï amb el taller, està embarassada, no és moment de balls, s’ha de cuidar i ha de cuidar la nena, i a ell. Així ho van acordar tots dos, ara l’únic important és la família. Aquelles dones li inflen el cap, hòstia, que no li va fer tant mal. Va caure, sí, perquè està poc àgil amb la panxa. De seguida la va ajudar a aixecar-se, però ella ni li va agafar la mà. Llavors va veure els ulls esglaiats de la nena, a la porta de la cuina. Per això ara vol parlar amb ella, vol portar-la al parc del costat de l’escola, com van fer un dia que va sortir abans de la feina i li va comprar un gelat. Que la mare no s’hi fiqui, fleuma, figaflor, això és una cosa entre la filla i ell.

Amb un gest sobtat, el noi s’aixeca, fica l’ordinador a la funda i se la penja, creuada; paga amb pressa i surt al carrer. La Rut també s’aixeca, paga i surt darrere seu. Plou poc, però ell obre el paraigües i camina en direcció a l’escola. El segueix, té por per la nena. Els xiscles del pati li arriben com una alerta. Ell alenteix el pas just abans d’arribar davant de la reixa del pati, posa la mà a la butxaca, treu els cascos, se’ls posa i torna a caminar amb ritme, fa passes ràpides, de costat, creuant un peu davant de l’altre. Tres nenes se’l miren encuriosides a través de la reixa, ell s’hi acosta. Ella es prepara, tensa, a punt per saltar. I veu com ell somriu a les nenes, fa dues voltes davant seu, cantusseja, obre i tanca el paraigua, fa una altra volta i els fa una salutació, plegant-se davant d’elles, des de la cintura. Les tres nenes riuen a cor què vols.

La Rut s’ha aturat enmig de la vorera i deixa que l’escriptor, el jardiner, l’arquitecte, el pare de les bessones, el pare separat i el maltractador continuïn més enllà de l’escola, cantant i ballant sota la pluja. Es posa bé la caputxa i el segueix encara una estona, no sap ben bé per què ja. El ros aixeca un braç, saluda algú i arrenca a córrer. Ella s’ha d’apressar per veure com es fon en una abraçada amb un altre noi, també amb cabells llargs i amb barba, que s’ha ficat dins del paraigua i es fan un petó, un morreig inacabable, aturats enmig de la vorera, ben al mig, fent ensopegar la dona que passa amb un cotxet a una mà i el paraigua a l’altra, el nen que corre amb la caputxa i la motxilla que li cau per l’espatlla i el senyor amb americana i un paraigua negre tan gran que els passa pel damunt.

Ella observa l’escena immòbil, també enmig de la vorera, també fent ensopegar el nen de la motxilla i emprenyant també la dona del cotxet. De sobte la frase de l’amic li ressona fort; el va trucar per veure com estava en Pau, per intuir si ell també la trobava a faltar.

—En Pau està bé, és un mascle, ens ha batut a tots amb deu cerveses després del partit. L’Ernest, ja el coneixes, el més home de tots, quasi l’iguala. Quin parell, van marxar els últims, tots dos junts, borratxos i ben abraçats.

Aturada allà al mig, davant de l’abraçada de pel·lícula, amb la pluja fina mullant-li la jaqueta i el mòbil, que encara té a la mà, tecleja una P i un missatge. Abans d’enviar-lo torna a mirar els dos nois, torna a envejar el llarg petó, torna a mirar el mòbil i esborra el missatge. Quan passa per davant del pati, la Rut somriu a les tres nenes i encara segueix una estona els nois, fins que els perd entre la gent.  

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

‘Comprem aquest pis’, un nou relat de Mò Bertran

‘Prou’, un nou relat de Mò Bertran

Plans de futur

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

Exactament així

Cabaneta

Una família

Bicicleta

Felicitació

Velvet

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.