Cuina
Fra Valentí Serra de Manresa
Avui us vull parlar sobre les propietats i el conreu de les safanòries o pastanagues (llat., Daucus carota; cast., zanahoria). Els antics framenors caputxins escriviren que les safanòries són una hortalissa de molt bon nodriment puix que “són molt bonas al gust del paladâ[r] y l’aigua de safanòria bullida cura los cuchs. També és molt bona beguda ab vi per qualsevol picada de víbora o altre veneno” (BHC, Herbas y sas virtuts, f. 162). En efecte, alguns investigadors contemporanis han posat en relleu les nombroses propietats nutritives i terapèutiques de la pastanaga, atesa la seva riquesa en fòsfor i altres minerals i vitamines. A més, la pastanaga contribueix enormement a estimular la gana, també aporta fibra, és antiàcida, reguladora dels trastorns digestius, protectora de la pell i, sobretot, contribueix a millorar la capacitat visual.
Pel que fa al conreu i a les nombroses virtuts remeieres de la pastanaga, els hortolans caputxins volgueren assenyalar que és una hortalissa que li plau de ser plantada a prop de les cebes: “Para evitar que prolifere la mosca de las zanahorias se plantan éstas junto con cebollas. El cocimiento de la zanahoria se emplea mucho para combatir la tos en los ancianos, asma y catarros bronquiales” (BHC, Pócimas de capuchino, 72-73).
El famós metge pontifici D. Andrés de Laguna (†1560), que prestà atencions mèdiques al papa Juli III, escriví que la llavor de la xirivia i de la pastanaga són molt aptes “contra la retención de la orina, contra el dolor de costado, contra la hidropesía y contra las mordeduras y puncturas de fieras emponzoñadas. Las hojas de la pastinaca, majadas y aplicadas con miel, mundifican las llagas que van corrompiendo la carne” (Acerca de la materia medicinal, III, 55). En el vessant gastronòmic, la pastanaga laminada, o ratllada molt finament, i macerada amb agràs o bé amb suc de taronja agre, i incorporant-hi un raget d’oli d’oliva amb una mica de mel i de canyella, en resulta una amanida molt bona, refrescant i nutritiva.
Pel que fa a la xirivia (llat. Pastinaca sativa; cast., pastinaca), és una hortalissa força semblant a la pastanaga i fou conreada pels caputxins en llurs hortes puix que desenvolupa una arrel grossa i mengívola. L’any 1756 fra Jacint de Sarrià escriví que “las xaravias són diorèticas y provocativas de orina y espurgan las sábulas y arenas dels ronyons” (BHC, De algunas herbas, s. f.), i que el temps millor de sembrar-les, segons un escrit d’un exclaustrat caputxí de l’any 1852, és durant el mes de març: “Las xaravias se sembran al mars, en lluna vella. Volen la terra ben cavada y femada” (BHC, Lo jardiner hortolá, I, 11-12).
Després d’haver-vos esmentat les principals propietats remeieres i gastronòmiques de la pastanaga i de la xirivia us parlaré a l’article vinent, si Déu vol, sobre les nombroses qualitats de la carbassa.
Fra Valentí Serra és arxiver dels caputxins
