Opinió
Joan Buscà i Ambrós
Parlar de les pensions és com parlar de la Sagrada Família. Del projecte inicial d’Antoni Gaudí només en queda la famosa porta d’entrada (Portal de la Nativitat). La resta són reformes i millores que s’han anat introduint durant la construcció. Amb les pensions passa el mateix, ja que moltes han estat les reformes en el sistema de pensions d’Espanya. En els últims 20 anys, n’hem tingut quatre: el 2000, el 2011, el 2013 i el 2021. I la del 2021 no està acabada: està previst que s’aprovi la llei a finals del 2021 per entrar en vigor el 2022.
Els punts més importants en una reforma de les pensions són dos: el primer, les revaloritzacions, perquè no perdin el seu valor adquisitiu; i el segon, la sostenibilitat del sistema. Sobre les revaloritzacions, els famosos Pactes de Toledo (1995) estableixen una revalorització anual de l’import de les pensions equivalent a l’IPC anual que aprovi el Govern central. L’excepció la vam tenir amb la reforma del 2013, quan l’increment es va fixar en un 0,25 % anual. Aquest increment es va mantenir fixe durant quatre anys, i en aquests anys les pensions van perdre valor adquisitiu. Amb la reforma del 2021, es preveu que les revaloritzacions es facin novament amb l’índex de l’IPC de cada any, per no perdre el valor adquisitiu.
Les pensions es paguen amb les cotitzacions de les persones que treballen. Quantes més persones treballen, més segures estan les pensions. Fins al punt que, si es genera un superàvit, l’Estat està obligat a crear un fons de reserva (guardiola) per un futur si es necessités per pagar exclusivament pensions. Aquest fons de reserva va començar el 2001 i va arribar a tenir, el 2011, un superàvit de 67.000 milions d’euros. El 2019, tan sols quedaven 2.000 milions. El mes de juny del 2012, l’import de les pensions mensuals era de 7,7 milions d’euros. En el mes de juny del 2021, 10,2 milions d’euros mensuals. Per tant, en els últims vuit anys, el nombre de pensions i pensionistes ha augmentat considerablement, mentre que el nombre de treballadors s’ha estabilitzat o ha baixat per la pandèmia. El mes de juny de 2021, hi ha 8,9 milions de pensionistes i 19,3 milions de treballadors.
La pregunta és: es pot seguir mantenint l’actual sistema de pensions amb aquestes xifres? La resposta és no. Per tant, Espanya necessita una reforma urgent per mantenir la sostenibilitat del sistema de pensions i, a la vegada, mantenir la revalorització anual per seguir mantenint el valor adquisitiu de les pensions. En la reforma prevista per al 2021, sembla que hi ha consens. Pel que fa a la sostenibilitat, hi ha moltes i variades alternatives sobre la taula. La proposta que té més força és elevar l’edat efectiva de jubilació: es proposa que l’edat de jubilació l’any 2027 sigui de 67 anys (actualment, la mitjana és de 64 anys).
Mentre els fons són necessaris per mantenir l’equilibri financer per pagar les pensions actuals, el govern espanyol consolida el compromís de transferir anualment a la Seguretat Social, amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat, 20.000 milions d’euros en forma de despesa, que equivalen a un 2 % del PIB. Després de la pandèmia, l’endeutament de l’Estat estarà per sobre del 120 % del PIB anual. Aquesta solució no agrada gens a la Unió Europea. Per què, qui, com i quan es retornarà el deute públic del Reino de España? En els mesos vinents, hem d’estar molt atents als treballs per la reforma de les pensions que s’ha d’aprovar a finals d’aquest 2021 i que entrarà en vigor el 2022.
Joan Buscà i Ambrós és economista
