Gent Gran
Juanjo Compairé
El projecte ‘Donants de memòria’ de la cooperativa Trama pretén la recuperació de la memòria oral dels barris. En aquest cas, de la vila de Sarrià. Donant valor a les experiències de la gent gran s’intenta, a més, complementar la història oficial amb la història de la gent comuna.
El dissabte 11 de maig les veïnes i veïns interessats vam tenir el privilegi de passejar per una vila que ja no existeix. Millor dit, sí que existeix i existirà mentre que hi hagi gent que la recordi.
L’itinerari
La passejada, seguida molt atentament per un grapat de gent sarrianenca i alguns curiosos, va començar a la Plaça, davant del que havia estat el dispensari. Dues infermeres ens van posar al dia de com era la cura de la salut, les medicines, les vacunes en altres èpoques, etc.
A la cantonada d’Hort de la Vila amb la Via Augusta hi ha el solar on hi era l’escola Dolors Montserdà. L’Àngels Roig ens mostrava els seus àlbums escolars i les fotos de l’escola i de les nenes que hi estudiaven, algunes de les quals encara es troben de tant en tant.
Al carrer Major una parada per recordar, amb l’Amèrica Gonzàlvez i el Josep Maria Farran, com eren les carboneries. Aprens a diferenciar els diferents tipus de carbó, d’estufes i cuines i per un moment sents el fred als peus, propi d’altres èpoques no tan llunyanes.
Al carrer Jaume Piquet, davant de l’escola Varium i de l’antic cinema Breton, es pot reviure un altra sala de cinema, l’Spring, de la mà d’en Lluís Planes. Ell maeteix se’ns confessa com a cinèfil empedreït des que anava (o es colava) en aquest cinema quan tenia cinc anys.
En Lluís Bordas ens fa retrocedir en el temps i veure l’antiga vaqueria. Com altres negocis desapareguts (La Fideueria, la Lleteria, les botigues de joguines, etc), tot ens fa pensar en la pervivència del teixit comercial, des d’un temps en què tot era “comerç de proximitat”. Un toc també d’alerta cap al present: Quantes botigues tradicionals estan tancant o a punt de tancar!
Finalment, en Frederic Bou, abillat en ferroviari i davant de l’estació, ens feia sentir com eren les distàncies en altres èpoques, quan el tren circulava a l’aire lliure. No debades encara tenim gent que quan agafa el tren diu allò de “vaig a Barcelona”.
L’itinerari acaba a la Plaça, on de nou Frederic Bou ens parla de la font de Can Caralleu, dedicada al seu avi, a qui (no podia faltar, tractant-se del poeta popular de Sarrià) dedica una de les seves poesies llegides.
El públic assistent acaba agraint la feina de la cooperativa i dels voluntaris que han estat preparant aquest itinerari amb molta cura al llarg de mesos. Aquest Sarrià fantasma no està mort, està amagat sota l’actual i n’hi ha prou amb escoltar la veu de la memòria per fer-la brollar de nou.
