El Faristol
Eduard Sant i Chalois
Als seus vint-i-quatre anys i amb ja dos discs a l’esquena publicats quan encara no havia complert la majoria d’edat, a finals del passat mes d’octubre Paula Valls va publicar Començar de Nou (Satélite K, 2023). Aquest tercer projecte discogràfic de l’artista, i el primer en català, és el primer després d’una temporada lluny dels escenaris per motius de salut. Estem davant d’un treball que és un punt i a part però que posa en valor tot allò viscut.
En ocasió del seu concert de presentació el proper dissabte 23 de març a les 21 h a Luz de Gas, a Galvany, i dins el marc del festival Barnasants, conversem amb ella per parlar no només del seu nou treball, de les sensacions viscudes aquests darrers temps, sinó també d’una vessant seva potser desconeguda pel gran públic.
A ‘Començar de Nou’ veiem una Paula Valls que deixa endarrere les cançons en format més soul i l’anglès, per la música d’autor i el català. A què es deu aquest canvi?
El canvi es deu una mica al fet que com a creadora que soc estic al servei de què creo i, en aquest cas, això explica que aquestes cançons siguin de temàtica més íntima. Començar de nou és un disc molt personal que he viscut des de la primera persona. Per aquest motiu, llavors, era molt lògic que l’havia de fer en la meva llengua materna, que és el català. Referent al canvi d’estil, doncs el mateix. En el fons, quan un produeix està al servei de les cançons, un mateix busca potenciar el que està dient. I em va semblar que la millor manera de dir-ho era deixar de banda qualsevol etiqueta i cuidar-la amb el que demanava cada cançó, agafant aquest so.
Havent escollit el títol de ‘Començar de Nou’, creus que en el fons estàs tornant a redebutar en el món de la música?
Sí, totalment! És realment això. Sobretot amb el meu primer disc, Black And White, jo no era molt conscient del que estava fent ni que estava prenent, en la meva vida, la decisió de començar una carrera musical. Amb el segon disc, I Am, ja era una mica més conscient, així i tot era molt jove. Aleshores, quan prenia decisions no sabia ben bé cap a on anava. En canvi, aquest disc arriba després d’una aturada d’uns quants mesos sense treure absolutament res. Ho he preparat amb molt més cap, el cap que pot tenir una persona de vint-i-quatre anys. Per tant, en aquest moment em venia de gust fer això.
“El disc l’he dividit en dues cares: la cara A, més fosca, i la B que és més lluminosa”
La primera part del disc sona més fosca, com si volguessis expressar i deixar anar els teus dimonis, i la segona part té un punt més optimista. És realment així? Va ser voluntari aquest ordre de les cançons?
Sí. De fet, és això. Jo dic que les cançons es van ordenar per si soles perquè realment no vaig haver de pensar gaire l’ordre sinó que va venir de forma automàtica. La primera part narra com a tal la malaltia del trastorn de conducta alimentària, és a dir, la part més lletja i dura dins la inconsciència que està passant alguna cosa que no està bé fins a posar nom a aquest monstre. A la segona part ja li havíem posat nom i aleshores ja hi entro d’una altra manera. És com el final del procés d’una cosa que no està bé i cal superar.
Per tant, podem dir per exemple que ‘No cal dir res’ i ‘PV_01’ són els dos temes que fan de punt d’inflexió en el disc i en la Paula Valls que va veure la llum de l’optimisme.
El disc l’he dividit en dues cares. D’un costat, la cara A, més fosca, i la B que és més lluminosa i que comença justament amb PV_01. Aquest tema és la primera cançó que vaig escriure després d’un temps de silenci i per aquest motiu m’agrada que iniciï aquesta cara B. Amb ella em demostro que puc crear, escriure, explicar-me i, sobretot, que tinc veu. L’anterior és potser la cara amb cançons més narrades, sense filtre, més enfadada, més trista, dins d’aquesta emoció més dura.
El passat mes de setembre vas preestrenar el disc al Mercat de Música Viva de Vic. Per una osonenca com tu i després d’aquest temps allunyada dels escenaris, què vas sentir aquell dia?
Va ser brutal perquè, de nou, estava fent una cosa que feia molt de temps que tenia ganes de tornar a realitzar i viure. Va ser com si durant un període visqués castigada per una cosa que no havia fet. I, de cop i volta, sortir a l’escenari amb el sentiment que se’m permet això, però a la vegada que m’ho he guanyat. La sensació va ser molt màgica, en un espai segur, molt ben acompanyada i amb la presència de família i amics tant a dalt com a baix de l’escenari. En el fons, tots ells han viscut aquest procés de recuperació. Encara que en alguns moments estigués cantant cançons molt tristes, va ser com una festa.
Al concert del dia 23 de març a Luz de Gas i dins del marc del Barnasants preestrenaràs oficialment el disc. Com planteges el concert, què trobarà l’espectador que vingui aquell dia a veure-us?
L’espectador podrà fer aquest viatge de recuperació amb nosaltres. És a dir, igual que en el disc hem pensat l’ordre de les cançons, en el directe també hem pensat com transmetre aquesta emoció. Volem que l’espectador trobi moments en què se senti apel·lat, trist, que s’enfadi amb aquest monstre que li estic ensenyant. També busquem moments en què sentin impotència, que sentin por, però a la vegada, d’altres, en què tinguin ganes de ballar, de cridar, d’aixecar-se de la cadira, de plorar de l’emoció. Crec que tot això ho acompanyem molt bé, no només amb la música sinó també amb els llums, els moviments. És com si féssim una sacsejada.
“A la Paula Valls del 2017 li diria que confiï més en ella mateixa i estigui tranquil·la”
Ara que han passat uns anys i tens ja experiència en el sector, què li diries a la Paula Valls que per exemple vam veure actuar al Nota79 al Farró o a la que vam entrevistar l’any 2017 en aquest mateix diari?
Doncs sobretot li diria que confiï més en ella mateixa i que estigui tranquil·la en les seves decisions. Evidentment, s’equivocarà, però millor que s’equivoqui amb les seves decisions i no amb les dels altres. I sobretot que gaudeixi del seu viatge.
Per acabar, podries explicar als lectors la teva altra faceta professional: la Paula Valls periodista que, entre altres, vam llegir l’any passat durant uns mesos a La Vanguardia, quan vas fer les pràctiques a la secció de Cultura.
La gent coneix la meva faceta com a músic perquè suposo que és amb la que estic més exposada. A banda d’això, jo dic que soc comunicadora, ho faig amb totes les eines que tinc i que vagi trobant. El periodisme em proporciona això, em dona l’espai per escriure, per pensar com està el món i cap a on anem. També permet donar eines per mostrar altres realitats. Personalment, m’agrada molt escriure sobre cultura perquè és el que més gaudeixo i em dedico a això. És curiós perquè la gent que desconeix aquesta Paula periodista, se sorprèn.
