Opinió
Àlex Egea Andrés
Cada vegada que es publiquen els resultats de PISA passa una cosa força previsible: busquem ràpidament en quina posició queda Catalunya, comparem les dades amb altres comunitats i intentem trobar una explicació. Si els resultats milloren, respirem. Si empitjoren, comença la recerca de culpables. Aquest cop, però, el problema és diferent. I més incòmode. No és que Catalunya hagi tret una mala nota a PISA 2025. És que, senzillament, no podrem saber amb prou fiabilitat quina nota li correspon.
La mostra catalana ha quedat qüestionada perquè es van excloure 591 alumnes, un 23,22% dels seleccionats, molt per sobre del que permet considerar la mostra representativa. A més, una part de l’alumnat tampoc no va acabar participant en la prova. Això pot semblar un problema estadístic, d’aquells que només preocupen els especialistes. Però no ho és.
Catalunya venia d’uns resultats molt preocupants a PISA 2022, especialment en lectura i matemàtiques. Des d’aleshores s’han anunciat mesures, plans i canvis per intentar revertir aquella situació. PISA 2025 havia de permetre comprovar, encara que fos de manera imperfecta, si alguna cosa començava a canviar. Ara ens falta aquesta fotografia. I el problema no és perdre un rànquing. El problema és perdre informació sobre nosaltres mateixos.
No podrem saber amb prou rigor si els resultats han millorat, si les desigualtats entre alumnes s’han reduït o si les mesures adoptades els darrers anys han tingut algun efecte. I quan un sistema educatiu no sap prou bé què li està passant, també ho té més difícil per decidir què ha de fer després. Per això crec que el cas PISA va molt més enllà d’un error tècnic.
Sovint parlem de les dades educatives com si apareguessin soles. Com si els alumnes fessin una prova i, automàticament, en sortís una fotografia objectiva del sistema. Però darrere de qualsevol resultat hi ha moltes decisions prèvies: quins alumnes participen, qui pot quedar exclòs, com s’informa els centres, què es fa amb les absències, qui detecta els problemes i, sobretot, qui actua quan alguna cosa no va bé. I aquí és on sembla que el sistema va fallar.
El més preocupant de tot plegat és que hi va haver advertiments mentre la prova encara s’estava fent. És a dir, no estem parlant només d’un problema que es va descobrir massa tard. Hi havia senyals que alguna cosa no anava bé i encara hi havia marge per reaccionar. Això canvia bastant la pregunta. Ja no es tracta només de saber qui es va equivocar. Es tracta d’entendre com és possible que una administració detecti un problema important i, tot i així, no sigui capaç de corregir-lo a temps.
Aquí hi ha una qüestió que em sembla especialment rellevant. Quan una administració falla, la resposta més fàcil és buscar noms i responsabilitats individuals. I és lògic que s’investigui què va passar i qui va deixar de fer què. Però si desenes de centres acaben interpretant de manera semblant unes instruccions, potser el problema no és només dels centres. Si diverses alertes no arriben a qui hauria de prendre decisions, potser tampoc no n’hi ha prou amb assenyalar una sola persona. Potser cal mirar com està construït tot el sistema.
Les institucions no haurien de funcionar només quan tothom ho fa tot bé. Precisament han d’estar preparades perquè els errors es detectin, es comuniquin i es puguin corregir abans que sigui massa tard. Això és especialment important en educació, perquè cada vegada prenem més decisions basant-nos en dades. Tenim proves externes, indicadors, informes, plataformes digitals i, cada cop més, sistemes d’intel·ligència artificial que prometen ajudar-nos a entendre millor què passa als centres.
Però tot això serveix de poc si no podem confiar en com es produeix la informació. Una dada no és bona simplement perquè surti en una taula o en un informe internacional. També importa com s’ha obtingut, qui hi queda representat i qui en queda fora. I potser aquesta és la lliçó més important d’aquest episodi. PISA no hauria de servir només per saber si Catalunya queda per sobre o per sota de la mitjana. Hauria de servir per fer-nos preguntes millors sobre el nostre sistema educatiu.
Qui està aprenent menys? On es concentren les dificultats? Quin pes continua tenint l’origen social? Quins centres necessiten més suport? Les polítiques que posem en marxa funcionen realment? Aquestes són les preguntes importants.
Després dels mals resultats de 2022, Catalunya necessitava saber si estava millorant. PISA 2025 havia de donar-nos una part de la resposta. Ara no la tindrem. I això és probablement més greu que sortir malament en un rànquing. Perquè un sistema educatiu pot millorar després d’uns mals resultats. El que és molt més difícil és millorar quan no sap prou bé què li està passant.
Àlex Egea Andrés és professor de pedagogia a la Universitat de Barcelona.
