El relat
Elsa Corominas
Surto de casa amb pressa, està plovent, i arribo a la parada del bus i hi ha un home fumant un cigar. No porto paraigües i arribo tard. Plou poc i prefereixo mullar-me que asfixiar-me de bon matí amb l’olor del cigar. Ell ni s’immuta. Arriba una dona amb un cotxet doble amb una bessonada. Els nadons riallers també es queden sota la pluja quan la mare ensuma el fum que envaeix tota la part coberta de la parada de l’autobús. Busco la mirada d’ella per procurar fer front comú i dir-li alguna cosa al fumador, però no gosem, ens evitem. Ell, potser m’ho sembla, però creix, obre més les cames i fa les calades més fortes i profundes. Quan arriba l’autobús prefereixo quedar-me a la parada que pujar al darrere d’aquest home fastigós, que tot ell emana pudor de tabac. Desitjo dir-li de tot des de la parada, cridant, però callo i sec al lloc on era ell, miro el bus com marxa i comença a ploure més fort.
El següent trigarà més de quinze minuts, segons la pantalla. És desastrós, arribaré tard a l’entrevista i al curs. Inversemblantment passa just en aquell moment un taxi amb el llum verd i el vull agafar però em dic que no, que vaig malament de diners i no em puc permetre anar agafant taxis. Em quedo asseguda, resignada. El cotxe, però, para davant meu i em diu si vull pujar. Dubto, miro la pantalla i el temps d’espera del bus ha augmentat. Accepto la invitació a pujar del taxista que em proposa si vull anar al davant i de cop m’agafa por, l’oferiment de l’home m’atabala, però plou molt i faig tard. Entro al darrere, tanco amb un cop fort la porta i ell m’ho recrimina. Li dic on vaig i que tinc pressa, que si pot fer via, i miro de recuperar el meu aspecte formal perdut amb la humitat i amb les presses, però em vaig omplint de ràbia durant tot el trajecte en què a cada semàfor l’home em mira fixament pel retrovisor. Quan arribem i li pago, em torna malament el canvi. M’omplo de valor i li demano la seva credencial de conductor, posaré un queixa, penso, i em passa un paperet on anota el que resulta ser el seu número de telèfon, el llenço indignada i vull fer una foto de la matrícula però la sola idea de treure el mòbil de la butxaca amb l’aiguat que cau em fa desistir. Faig una respiració profunda mentre corro cap al meu destí evitant esquitxar-me amb els bassals.
Soc a la porta de l’edifici de l’empresa que m’ha citat per a l’entrevista de selecció per a un lloc de treball crucial per al meu futur immediat. Necessito aquesta feina, aquests diners. Les setmanes anteriors he estat hores perfeccionant el contingut del meu currículum, triant la millor fotografia, engrossint subtilment les meves capacitats amb les tecnologies i el meu domini de les llengües i finalment crec que ha quedat breu, concís i indubtablement adequat per al perfil que busquen. Pujo a l’ascensor i aprofito que estic sola i que són vuit pisos per acabar de donar-me els darrers retocs per reflectir al mirall una dona responsable, activa, empàtica, versàtil, qualificada amb el que es requereix i amb el perfil ideal per aquest lloc de treball. A la recepció em fan saber amb menyspreu que arribo deu minuts tard i que m’estan esperant. Entro a la sala de reunions que m’indiquen i hi trobo dos homes més joves que jo, falsament amables i exageradament segurs de si mateixos, que somriuen mentre m’excuso pel retard i, anant per feina, l’un deixa anar un discurs eloqüent sobre captar, capacitar i assegurar una òptima organització dels recursos disponibles per millorar els processos i els circuits i l’altre m’explica com n’és d’important la bona predisposició, l’empatia i la capacitat de cohesió d’equip. Revisen el meu currículum, i fan preguntes però com que just abans han dit el míser salari que em pensen pagar, jo he desconnectat de la reunió i m’he posat a fer càbales per calcular el número pel qual hauria de multiplicar el meu sou per assolir el dels individus que m’entrevisten. I m’hi obsessiono, ha de ser un nombre amb decimals, segurament un u coma alguna cosa, un dos coma alguna cosa potser, hi ha tantes possibilitats! Totes excepte que aquest número sigui inferior a u. Jo intento respondre bé el que em demanen, però tinc el cap perdut en conjectures i càlculs salarials que no van enlloc, i en resulta una entrevista desastrosa.
Quan surto ja no plou, fa sol i vaig caminant tranquil·lament al centre cívic on avui a mig matí comença el taller trimestral que imparteixo sobre “Empoderament i conducta assertiva”. Ric pensant que si el trimestre que ve he aconseguit una feina estable i una psicòloga competent fa el curs, m’hi apuntaré.
