Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Opinió
Núria Satorra (Consellera portaveu d’ERC a Sarrià-Sant Gervasi)
Barcelona no és una gran urbs indiferent. Per a mi és una ciutat petita, però intensa, somiadora, acotada entre el mar i la muntanya, entre dos rius que amb prou feines la separen de la seva conurbació. Barcelona és capital perquè és mirall: perquè ens permet reconèixer-nos, créixer des de l’arrel i projectar-nos cap al futur.
És el nostre cau, el nostre inici i també el nostre vol.
Barcelona és rica i diversa, però també desigual. Ho veiem cada dia als barris: comunitats vives i fortes que conviuen amb pobresa, exclusió i persones que viuen i moren al carrer. Per això estic convençuda que la ciutat només pot ser orgullosa si és escoltada i governada amb visió de futur. I si mai no ha volgut girar l’esquena al mar, tampoc pot posar-se de perfil davant la muntanya, que —tot i ser llindar— és part essencial de la nostra identitat i un pulmó verd que hem de cuidar.
Aquesta realitat es fa especialment visible als barris de Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes, on fa anys que s’acumulen qüestions pendents que afecten directament el dia a dia del veïnat: la Casa Buenos Aires, els espais culturals i socials, els serveis públics, el transport i la mobilitat, o la seguretat en un entorn tan fràgil com el Parc Natural de Collserola, on cada vegada és més evident que els incendis s’apaguen a l’hivern, amb prevenció, i no només a l’estiu, amb emergències.
Per això el Consell de Barri dels nuclis de muntanya, que finalment se celebrarà el 13 de gener després de tres ajornaments, és tan important. El veïnat hi tornarà a expressar una demanda molt clara: ser escoltat, obtenir respostes i veure que les institucions passen de les paraules als fets.
I és en aquest context que vull fer valdre el que va passar al Consell Plenari de l’11 de desembre. Aquell dia, com a consellera portaveu d’Esquerra Republicana, vaig presentar una proposició que tots els grups van aprovar per unanimitat per començar a desbloquejar la situació urbanística que afecta les Planes i els seus nuclis habitats.
No va ser un gest aïllat. Va ser una resposta política concreta a un malestar veïnal que fa anys que escolto als Consells de Barri. I enmig de tantes qüestions pendents, aquella unanimitat demostra que, quan hi ha voluntat política i treball rigorós, és possible passar de la preocupació compartida a acords útils que obren camí a solucions reals.
Aquell 11 de desembre, avui just fa un mes, vaig viure un d’aquells moments que recorden per què la política municipal és tan important: tots els grups, sense excepció, van votar a favor d’una proposta d’ERC per donar una sortida real a una situació d’incertesa que arrosseguen des de fa anys moltes famílies de les Planes.
No era un gest simbòlic. Era l’inici d’un canvi. Una proposta clara, treballada braç a braç amb el veïnat i acordada amb el govern del districte.
Ho vaig dir al plenari i ho reitero aquí: Les Planes no és un espai abstracte dins d’un mapa urbanístic; és un territori viu, amb famílies, història i comunitat. I precisament per això calia deixar enrere anys de dubtes, interpretacions contradictòries i por sobre el futur dels habitatges.
El primer gran pas ha estat la creació d’una taula institucional i veïnal, amb el Districte, l’Ajuntament i els veïns i veïnes afectats. No és un òrgan decoratiu: és un espai estable i operatiu per analitzar, cas a cas, la realitat urbanística i construir solucions compartides. Aquesta taula tindrà una base tècnica sòlida, perquè la proposició obliga a revisar el planejament dins de les competències municipals per adaptar-lo a una realitat residencial consolidada. S’acaben les ambigüitats; comencen els criteris clars.
Durant la defensa vaig ser molt clara: la incertesa urbanística no és un problema tècnic neutre; és un desgast emocional diari. Viure sense saber què passarà amb casa teva, no poder fer obres, no entendre què permet o no la normativa… això és viure amb angoixa. I la política ha d’estar per reduir-la, no per cronificar-la.
Per això hem garantit que tota actuació administrativa es comunicarà prèviament i de manera accessible, amb acompanyament directe al veïnat. S’han acabat les sorpreses i la indefensió.
I hem deixat fixada una prioritat irrenunciable: preservar al màxim la continuïtat residencial de les famílies arrelades, respectant la normativa i el medi ambient, però posant sempre les persones al centre. La normativa ha d’estar al servei de la vida real, no al revés. A més, el govern haurà d’informar periòdicament el plenari dels avenços, perquè hi hagi transparència i seguiment polític.
La unanimitat amb què es va aprovar aquesta proposició no és casual. És el resultat d’una manera de fer política que defensem des d’ERC: treballar amb el veïnat, construir propostes sòlides i arribar a acords útils. Quan això passa, el consens no és una renúncia: és una victòria de la bona política.
Els aplaudiments finals del públic van ser la millor prova que aquell dia el Consell no parlava per a si mateix. Parlava per a les famílies de Les Planes que, després de molts anys, veuen que el seu problema deixa de ser ignorat i comença, finalment, a tenir camí de solució.
Per això aquesta unanimitat té tant de valor. Perquè no és un acord entre partits: és un compromís col·lectiu amb un barri i amb la seva gent. I això, en política municipal, és el que realment importa.
Bon Any 2026.
