Opinió
Mertxe Fernández
El suïcidi i la temptativa de suïcidi són un dels problemes de salut més greus. El suïcidi es troba entre les deu primeres causes de mort al món però, entre els joves d’entre 15 i 24 anys, passa a ocupar entre la segona i la tercera posició. A més, tot i que varia depenent dels països, en els darrers 50 anys la taxa de suïcidis ha augmentat al voltant del 60 %. També resulta alarmant que per cada suïcidi consumat hi ha hagut, almenys, 20 intents.
Els principals factors associats a la probabilitat de suïcidi són el trastorn mental (especialment la depressió), i els trastorns de personalitat, les conductes addictives, el desarrelament social o la solitud, esdeveniments vitals estressants i la malaltia crònica amb dolor. Però —i per això resulta molt difícil la detecció— un gran percentatge molt elevat de suïcidis no són deguts a cap d’aquests factors, ni tan sols a cap causa concreta: molts són conseqüència de la combinació de diversos factors sociològics, culturals, biològics, psiquiàtrics i psicològics.
Tot i això, els pensaments o ideacions suicides no sempre són verbalitzats o apareixen com a motiu de la visita del psicòleg, sinó que es manifesten de diferent forma: comentar-ho amb persones properes; dur a terme certs preparatius com arreglar documentació, tancar assumptes pendents, fer testament, regalar objectes o béns; trucar a gent per acomiadar-se… Altres senyals són manifestar que se senten sols, aïllats i incapaços de suportar-ho per més temps o de solucionar; perdre interès per les aficions, els amics, la família… En darrer lloc, es pot observar també un canvi brusc en l’estat d’ànim, que passa d’estar molt deprimit a una millora inesperada i un canvi també sobtat de la conducta, ja sigui per tornar-se més irascible o imprudent o per presentar una tranquil·litat i calma sobtades darrere una gran agitació. En algunes ocasions es poden observar també algun tipus d’autolesions.
Com funciona la ideació suïcida també és controvertit, ja que depèn de la perspectiva des de la qual es tracti però, des del punt de vista psicològic cognitiu-conductual, podríem dir que la persona suïcida manté una perspectiva pessimista sobre el seu futur, sobre el seu entorn i sobre ella mateixa que, afegit a un estat depressiu, porta a un estat de desesperança. Una de les hipòtesis més acceptades és que hauria d’aparèixer d’un estressor que produeix frustració o rebuig, un desig de voler fugir d’aquesta situació o de poder obrir-se a algú i una valoració que això no és possible. La manca de recursos propis per poder fer front a aquesta situació, o de mitjans per aconseguir-los, donaria lloc a una ideació suïcida.
Per acabar, m’agradaria fer un apunt sobre alguns (que no tots) dels falsos mites i prejudicis sobre el suïcidi. No és cert que la persona que diu que ho farà no ho fa ni que és sempre imprevist. De cada deu persones que se suïciden, vuit han avisat de forma clara de les seves intencions i han donat pistes sobre el que volien fer. Tampoc és cert que aquell que se suïcida estava completament decidit a fer-ho. El suïcidi “no ve de família” i afecta a totes les classes i estatus socials: està influenciat per factors individuals i ambientals. Encara que qui ho intenta se sent extremadament infeliç i desgraciat, no ha de ser, necessàriament un desequilibrat mental. I, en darrer lloc, hem de tenir en compte que el fet que es produeixi una millora després d’una crisi suïcida no vol dir que el risc hagi desaparegut. Ben al contrari, molts suïcidis es consumen durant els tres mesos posteriors a la millora, quan el subjecte es troba amb més forces per dur a terme les seves ideacions. Tot i així, la persona que hagi intentat suïcidar-se pot repetir l’intent, però no serà un suïcida tota la vida.
