El Relat
Elsa Corominas
Soc heura i quan m’enfilo per la paret m’hi agafo igual que s’arrapa el fill a la mare quan té por o tristesa. Hi pujo a una velocitat impensada, per l’ànsia de cobrir-la tota, i si trobo una finestra, l’esquivo com es fuig de qui t’agredeix. Evito el buit com qui eludeix el desig per no complicar-se la vida i m’arrapo més fermament com més dura és la pedra, com qui busca un braç fort per avançar amb seguretat.
I quan començo a créixer, la paret que amb el temps feliçment cobriré és per mi com el full blanc per qui escriu un poema, cada branca és un vers i vaig posant negre sobre blanc, lenta, segura, amb algun retrocés si en avançar em cal anar enrere, com quan evoques una persona estimada i vols parlar amb ella per rememorar alguna conversa passada o pendent. Soc liana i, per tant, m’enredo i em faig un embolic com quan es comença a explicar el que s’ha somiat, que tal com avances es va diluint el relat.
Soc heura i cada fulla meva és com una filla, uns ulls petits que em miren amb unes manetes que em volen a prop i que em generen un amor infinit, permanent, consistent. Quan me n’esquincen una el crit mut de dolor ensordiria qui el pogués sentir, però si creixen fortes i brillants sento l’orgull i el goig d’escoltar les músiques i llegir les lectures que evoquen un amor.
I quan em miren de lluny i gaudeixen del quadre que pinta el meu creixement noto una carícia suau sense tacte, com nedar enmig d’un banc de peixos. I de la mateixa manera, si algú té la valentia de dir a prop meu una veritat que m’ofèn, m’empetiteixo, com ho fan les tasques de la quotidianitat quan s’ha d’afrontar un problema greu.
Si em falta l’aigua a l’arrel, em passa com quan s’ha de fer front a un cop fort, a un diagnòstic de salut difícil, a una guerra o a una pèrdua: passada la por inicial, em surt la força i el convenciment de poder-me’n sortir, i després caic i em debilito i ve la covardia, que s’intercala amb el coratge, que dona fermesa davant de l’adversitat, i llavors, de sobte, potser torna a ploure o ve algú i em rega.
I si soc ben regada l’escalfor de la humitat em pot arribar a fer florir, com genera un esclat de colors un enamorament, un assoliment important o una gran alegria.
Altres relats d’Elsa Corominas
