Cultura
Marta Trius
Dedicar la teva vida a fer allò que t’apassiona independentment de les penúries econòmiques és el que podríem anomenar vocació. Els que vam sentir la conferència sobre Van Gogh que va oferir el doctor en Belles Arts, Jordi González i Llàcer, a l’Aula de Gent Gran del CIC el 13 de gener, corroborem que el pintor neerlandès tenia una marcada vocació.
Aquest amor de Van Gogh per la pintura es va forjar contemplant els esbossos de la seva mare, i del que no hi ha dubte és que l’evolució de la seva obra va unida a la seva trajectòria vital. Per guanyar-se la vida, Van Gogh va passar de ser comercial d’art (la qual cosa va marcar la seva formació artística) a predicador metodista i missioner, per acabar dedicant-se en cos i ànima a la pintura. Segons va explicar Jordi González: “Les primeres obres de Van Gogh mostren la seva intenció de colpir l’esperit de la gent expressant la seva angoixa, i el seu interès pel món dels treballadors li va portar a pintar gent senzilla plasmant el realisme de la pobresa”.
No va ser fins a 1886, any en què va anar a viure a Paris, quan va descobrir l’Impressionisme. “Aquesta va ser la seva època més feliç, i això es detecta en la seva obra, on comencen a tenir cabuda els colors”, va recalcar González. A la capital francesa va viure amb el seu germà Theo, figura fonamental per a ell, ja que era la persona que l’encoratjava en la seva carrera i l’ajudava econòmicament. A partir d’aquest moment, Van Gogh se sent més viu i optimista, i així ho plasma en els seus llenços.
Els anys més creatius
Entre 1888 i 1890 (any de la seva mort), va pintar una gran quantitat de quadres, tots plens d’un dinamisme lineal i d’un ritme inusitat plasmat a través de tintes planes i colors intensos. Per González, és clar que “el color tenia per a aquest artista neerlandès un sentit simbòlic i l’utilitzava per expressar les seves emocions”. Només cal mirar quadres com ‘La nit estrellada’, ‘Ametller en Flor’ o ‘Camp de blat amb xiprers’ per adonar-nos que la llum i el moviment són un tot.
Aquest afany creatiu no va evitar que els trastorns psíquics de Van Gogh el portessin a sofrir una crisi existencial el 1889 i a tallar-se una orella. A partir d’aquest moment, la deterioració de la seva salut va anar en augment i, aquest mateix any va ingressar en un sanatori en la població francesa de Saint-Remy, on no va deixar de pintar i augmentar el seu llegat artístic.
El 29 de juliol de 1890, a l’edat de 37 anys, Van Gogh es va suïcidar pegant-se un tret, tot deixant prop de 900 quadres i 1.600 dibuixos de gran qualitat artística i emocional. Pintor autodidacta al principi i format posteriorment, Van Gogh va viure una vida molt dura econòmica i emocionalment, si bé també va gaudir molt gràcies a la seva obstinació per pintar: “És curiós que la seva obra no fos valorada fins prop de 20 anys després de la seva mort, i que un artista amb el seu talent (ell mateix deia que el tenia) hagués de malviure com ho va fer”, va concloure González.
