19.8 C
Sant Gervasi
| Diumenge 17 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Verd a les vores de la Via Augusta

L'arribada del tren va determinar l'actual fesomia del tram de la Via Augusta entre el carrer Vergós i la ronda de Dalt

Publicitat
Publicitat

Explorar El Jardí

Maria Josep Tort

Antigament, el nucli urbà de Sarrià se situava al voltant de l’església de Sant Vicenç entre la riera de Gardenyes (Via Augusta) i la Riera Blanca (avinguda Foix). Aquell paisatge rural va patir grans transformacions, la més important de les quals fou l’arribada del tren a Sarrià, que va permetre la futura connexió amb la comarca del Vallès i va determinar l’actual fesomia del tram de la Via Augusta entre el carrer Vergós i la ronda de Dalt.

Infraestructures que van modelar la Via Augusta

El tren de vapor va arribar a Sarrià l’any 1863, i el 1902 es va electrificar. El 1912, es va iniciar l’excavació d’un túnel sota la muntanya de Collserola, que permetia l’ampliació de la xarxa fèrria fins a Terrassa i Sabadell. Aquest precedent incidiria en la futura construcció dels túnels de Vallvidrera per al trànsit rodat, que redueix a 7 minuts el trajecte entre Barcelona i l’autopista A-7 a Sant Cugat.

L’antiga estació de Sarrià era a cel obert i contenia 7 vies, 5 de les quals eren tallers. El 1974, es posava en marxa l’estació subterrània amb 4 vies i 3 andanes i, fins a l’any 2004 es va mantenir l’estació en superfície com a dipòsit de trens.

A les darreries del franquisme, entre el 1970 i el 1975, les obres de construcció dels túnels de Vallvidrera es van executar a foc lent entre protestes airoses dels veïns, i durant l’any 1976 es van paralitzar. Els túnels mig construïts van quedar abandonats durant dotze anys, mentre rodamons i delinqüents s’hi refugiaven. Durant el segon mandat de Jordi Pujol, es van reiniciar les obres, i l’any 1991 es va inaugurar la boca sud dels túnels de Vallvidrera i el nou tram de la Via Augusta fins al carrer Vergós.

Paisatges d’ara

La construcció de grans edificis d’habitatges de luxe a la façana de ponent de la Via Augusta marca tendència en el nou model de barri que defensen promotors i governants. No pensem el mateix els que vivim al barri des de sempre: la nostàlgia dona pas a la frustració quan evidenciem que el nucli antic de Sarrià ha quedat reduït a un apunt pintoresc en el bloc d’aquarel·les.

El verd urbà que albirem en aquest tram de la Via Augusta constitueix un conjunt de clapes o espurnes de vegetació que poden ser arbres solitaris, petits enjardinaments, bosquets, àrees assilvestrades pendents de ser urbanitzades i arbres d’alineació que, sortosament, sovintegen en la majoria de voreres.

1-Els futurs jardins d’Oriol Martorell?

L’any 2009, estava previst fer un gran jardí on abans hi havia les cotxeres del tren amb l’objectiu d’augmentar el verd urbà i guanyar connectivitat entre Sarrià i Les Tres Torres. Un somni que no es va fer realitat i que segueix pendent de realitzar-se.

2-L’espai Gardenyes

Un espai comunitari autogestionat, un punt de trobada entre veïns que s’articula al voltant de l’agricultura urbana i ecològica. Un tros de terra apte pel conreu d’hortalisses i fruiters, i per impulsar altres iniciatives sostenibles.

3-Jardins de la plaça del Xiprer

Una petita plaça enjardinada que honora el xiprer, l’arbre que és símbol de l’hospitalitat i l’acolliment. La seva silueta, alta i esvelta, queda impresa inequívocament en el paisatge de la Mediterrània.

4-El Pi pinyoner de la casa Orlandai

Un impressionant pi catalogat com arbre d’interès local. El pi dels pinyons comestibles, el famós pi de l’escola Talitha, de l’escola Orlandai i, ara, de la Casa Orlandai.

5-Jardins de Salvador Escamilla

Una menuda placeta enjardinada de camí a l’estació del tren apte per seure a l’ombra d’un extraordinari exemplar de bellaombra. Un arbre que no és un arbre, però que ho sembla.

6-Jardins de la placeta d’Angelina Alós i Tormo, mestre ceramista

Una placeta molt funcional perquè hi jugui la canalla. Està limitada per una tanca vegetal de pitòspors i baladres. Pins i palmeres conformen l’estrat arbori.

7-El garrofer centenari

L’arbre que recull el testimoniatge del passat agrícola de l’indret. Arbre fort i robust que aguanta la sequera i el fruit del qual, les garrofes, en altres temps havien alimentat el bestiar gros.

8-Jardins dels Setze Jutges

Una balconada sobre el passeig de la Bonanova amb una pineda preciosa. L’espai públic voreja l’edifici residencial fins a l’històric dipòsit d’aigua, modernista.

© M. Josep Tort

9-Porta de Sarrià

Acàcies alineades a les dues bandes de l’àrea transitable. A la tardor, una catifa molsuda de flors grogues inunda l’indret.

10-El til·ler

Un arbre solitari en un escocell elevat al mig de la vorera de vianants. Arbre vigorós de fullatge frondós i amb flors molt aromàtiques.

11-Jardinet al CAP Sarrià

Un parterre triangular amb un conjunt de palmeres i una catifa d’heura molt lluent.

© M.J. Tort

12-Jardinet sense nom al carrer Margenat

Una enfiladissa s’emparra en una estructura metàl·lica a la façana oest d’una torre. Al davant, sobreviuen restes “arqueològics” de l’antiga riera de Gardenyes. 

13-Jardins de l’Institut Químic de Sarrià

Uns jardins frondosos i ben cuidats amb parterres entapissats d’heura i un conjunt d’arbres remarcables: bellaombres, iuques, pitòspors, magnòlies, teixos i uns lledoners extraordinaris.

IQS
© M. Josep Tort

14-Espais pendents d’urbanitzar

Escampats, talussos, raconades i parcel·les que queden per arranjar o per construir-hi algun altre edifici pantalla, d’aquells que no ens agraden gens.

Pica-soques blau

Enric Capdevila

El pica-soques blau (Sitta europaea) és un ocell sedentari, l’únic representant de la família dels sítids als Països Catalans. És un ocell forestal, de muntanya mitjana, que assoleix la màxima densitat a partir dels 600 m en boscos madurs. Prefereix boscos humits i caducifolis i, en menor mesura, pinedes. Malgrat això, el trobarem a Collserola, als alzinars i fondals del vessant nord, però també el podem observar als barris de muntanya de Barcelona, a llocs com el baixador de Vallvidrera o el Parc de les Heures.

És un ocell grassonet, sense coll, d’uns 14 cm de llarg. El seu plomatge és molt vistós: per sobre és gris blavós i per sota és marró clar amb tons rogencs al costat, més intensos en els mascles. Un tret molt característic és la franja negra que s’origina a la base del bec, li travessa els ulls i li arriba a l’inici de les ales. Té la gola blanquinosa i el bec és llarg, gris fosc, recte i punxegut. Les potes són de color taronja obscur, amb una musculatura poderosa i uns dits amb fortes ungles que li permeten grimpar per l’escorça de forma fàcil i ràpida. Una posició molt característica d’aquest ocell és veure’l davallar pels arbres amb el cap horitzontal.

Fa el niu en forats de troncs d’arbres i escletxes de roques o murs. De vegades, aprofita els nius que deixen els picots, reduint el forat amb fang per deixar-hi només l’espai suficient per poder-hi passar. Incuba de març a abril. Menja insectes, larves, aranyes i petits mol·luscs, així com fruits secs, glans, pinyons i avellanes, que trenca colpejant-los amb el bec i sovint fixant-los entre les clivelles de l’escorça, rastre inequívoc de la seva presència.  

Dita: Per l’abril, cada ocell canta en son niu.

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.