Relat
Mò Bertran
La Mar prem el sobre amb la mà esquerra fins que es fa mal. Amb la dreta agafa el mòbil per enviar un missatge a l’Ahmed. No, millor que li truqui, això no li puc dir amb un missatget. Merda de sentència. Merda de defensa que he fet. Merda d’advocada que estic feta. Més m’hauria valgut quedar-me al mas i ajudar el pare i cultivar bledes i raves i pebrots i a l’estiu recollir cogombres i tomàquets i enciams. I al setembre fer la verema. Però no, ella volia sortir d’allà, s’ofegava en aquella immensitat, de terres, de sol, de vent, d’espai. Com si enmig de la ciutat, entre els bloc de pisos i l’asfalt que crema i els arbres prims i les alarmes que es disparen i les botzines que protesten pogués agafar aire, per fi. Inspirar llarg i profund encara que fos empassant fum.
La Mar va ser feliç vivint dins la gamma de grisos. La facultat, la moto, l’abric, les sabates, el piset, el sofà, el bar, tot gris. Un gris preciós, platejat. Els quatre anys a la universitat li van passar com una festa. Li agradava estudiar i li entusiasmava viure a la Barceloneta, prop del mar, que per alguna cosa es deia Mar, reia amb els amics. Un cap de setmana al mes tornava a casa —encara deia casa i encara diu casa, malgrat tot. A partir del tercer any, ja va ser només un dia al mes, no es quedava a dormir, dinava amb els pares i tornava amb carmanyoles plenes de l’estofat de la mare i de l’arròs amb les verdures de l’hort. Omplia la cuina de verds i vermells i quan se li acabaven les reserves no comprava mai verdures grises, menjava sushi i tofu, seitan i tempeh, que feia molt modern. Els pinxos del bar on treballava li solucionaven sovint la vida, amb un txacolí. Havia descobert el món del vi, que li interessava i feia distingit. Tan distingit com els senyors Cisteré, que compraven el raïm als pares —els Prats sense el senyors, a seques— i passejaven l’altivesa rambla amunt perquè elaboraven aquell vi amb caràcter i elegància que a casa la Mar només s’atrevien a beure per Nadal. Pocs amics sabien d’on venia i ningú no sabia que els seus pares eren pagesos. Camperols, que ve de camp i de rols. El pare al camp, la mare a la cuina i els senyors Cisteré entre vins. Els rols que la Mar volia trencar. Per què li havien posat aquest nom tan blau si la van tenir sempre entre vinyes, espinacs i bròquils? Ara llaurem, Mar. Ara sembrem, Mar. Ara reguem, ara podem, ara collim. I ara mengem. Cicle rere cicle. S’ajupien per llaurar, s’ajupien per sembrar, per regar, per collir. Només seien per menjar, poca estona perquè sempre hi havia feina. Esclaus. Els Prats a seques, sempre esclaus, ni una setmana sencera no van poder marxar de vacances, mai. Sempre les terres, els horts, les vinyes. Llaurar, sembrar, regar, collir, menjar, cagar. Marxar.
Els dies corrien, platejats, i la Mar saltava del pis a la facultat, de la classe al bar, de la barra al món. Coneixia gent en abstracte i coneixia en Tomàs en concret, descobria la ciutat en general i el pis d’en Tomàs en particular i, sobretot, estudiava. Seré una bona advocada i treballaré en el millor bufet, i prou de piset i de balcó i prou de sushi, de tapes i de carmanyoles.
A en Tomàs, futur biòleg, fill d’empresaris i apassionat aprenent de pagès, li encantava acompanyar la Mar al mas i ella s’irritava amb el deler amb què treia les males herbes amb el pare i remenava fogons en un pas doble amb la mare. En Tomàs li va parlar de l’Ahmed i va començar amb la cantarella. Tu el podràs defensar bé, Mar. Però la Mar no el volia defensar, ni bé i malament, ni a ell ni a ningú. Tenia ja prou casos al bufet, era experta en dret tributari, què li explicava en Tomàs de l’Ahmed, de l’accident, de què sembrava i què carregava quan no pentinava olives. En Tomàs li va explicar els mesos que l’Ahmed va estar immobilitzat, els mesos sense sou, els mesos amb la por de perdre el lloguer, de perdre la feina, de perdre la fe. La Mar no volia saber-ho però en Tomàs li va dir. La Mar no volia agafar el cas però en Tomàs sabia com fer que ho fes, cabró. Finalment, la Mar va conèixer l’Ahmed, de mala gana. L’encaixada va ser ferma, la Mar va mirar-li les mans aspres i hi va veure les mans del pare, i en el braç i la cama enguixats hi va veure la malaltia del pare, la que el va obligar a deixar l’hort, les vinyes i la vida. El pare, que va deixar massa aviat de sembrar, de regar, de collir, de viure. Tot just feia un any. De tornada al pis, la Mar va adonar-se, molesta, que necessitava canviar algunes coses. Va agafar la defensa de l’Ahmed. I una tarda va demanar a en Tomàs que li ensenyés els plats que no havia volgut aprendre de la mare i va començar a cuinar sense conservants, sense additius, amb ànima.
La Mar encara prem la carta amb una mà i el telèfon a l’altra. L’Ahmed no respon. El pip del telèfon la hipnotitza. Pip-pip-pip. Pip-pip-pip. S’imagina baixant del tren, arribant al mas sufocada. Imagina la mare a la porta, una silueta albirant a contrallum la silueta de la filla que li recordarà el marit mort. Igual de llargs, igual de tossuts. La Mar imagina que ho vomitarà de cop. Mare, aquestes vinyes rendeixen bé, el nostre raïm és excel·lent. Els Cisteré, a seques, n’elaboren el seu millor vi. Els direm que no els vendrem més el nostre raïm, ras i curt. Recuperarem el celler, en Tomàs i jo ens n’ocuparem, cultivarem les vinyes de manera orgànica i biodinàmica. Somriurà davant de la cara desconcertada de la mare. En Tomàs t’ho explicarà! I la mare, que ha portat les terres sola i amb penes i treballs durant tot l’any, dirà únicament, Sort n’he tingut d’en Valentí. En Valentí! La Mar l’imagina entre les vinyes, enmig de l’hort, tan corbat que ni li recorda la cara. Ho imagina tant nítid que tot sortirà bé i deixaran la Barceloneta i el blau s’anirà tornant turquesa fins a ser verd vinya, verd espinac, verd llampant. I en tres anys, la Mar potser ja serà enòloga i s’imagina rebent la certificació ecològica i les felicitacions dels Cisteré. En Valentí s’ocuparà de les terres i del celler, l’Ahmed tindrà cura dels ceps, en Tomàs portarà la gestió, i la Mar… La Mar veu el gotim que s’acostarà als llavis i que decidirà la data d’inici de la verema del primer setembre. La pell encara dura, daurada, i l’aroma de fonoll que marcarà el vi Mar Blanc. Tranquil, fràgil i fort alhora. Complex, com la Mar. Un any més tard recollirà el premi a la millor producció. Fresca, femenina, respectuosa.
La vibració l’espanta. Destensa la mà del telèfon movent els dits i intenta respondre amb suavitat. L’Ahmed calla. La Mar li diu que recorreran la sentència, I no pateixis, Ahmed, parlaré amb la mare, necessita ajuda a les vinyes.
Dissabte, la Mar agafa el cotxe per anar al mas. La mare la rep amb les bosses sota els ulls que esperava, els llavis més estrets i el somriure trist però encara ample, i la Mar pren consciència que ha passat un any dur, sola, i que ni així no li retreu les escasses visites al mas. Seuen a la cuina, mengen l’amanida i llesquen pa, la Mar s’acostuma a les poques paraules, al so dels coberts dringant en els plats i encara no li pregunta gaire res ni li parla de l’Ahmed. Ho farà demà, sens falta.
L’endemà es lleva aviat, les botzines urbanes aquí són estornells. Troba un sobre blanc a la tauleta del costat del llit, com si fos un obsequi. Un obsequi dirigit a la mare, Senyora Prats. En llegeix les primeres línies i comprèn que fa un any que evita la conversa indefugible amb la mare, que fa un any que esquiva el futur, el de la mare, el de les vinyes, el d’en Valentí. El seu futur també i potser el futur de l’Ahmed.
Quan sent fressa al pis de dalt surt al porxo. No vol trobar la mare, encara no. Travessa l’hort amb un ritme compassat: llaurar, sembrar, regar, collir. Llaurar, sembrar, regar, collir. Es descalça entre dues fileres de ceps i els peus contacten amb la terra humida. Benvolguda senyora Prats. Rebi el nostre pèsam. Blabla. Si mai pensa en vendre. Blablabla. El xiscle que li expulsa la ràbia el sent la mare des de la porta del mas. La Mar s’ajup sense sentir-se esclava i les mans, com onades, esgarrapen amb fúria la terra fèrtil fins que toca les arrels, les seves arrels. Benvolgut comprador. Aquí llaurem, sembrem, reguem i collim. En aquestes vinyes, cicle rere cicle, elaborem el Mar Blanc. Un xarel·lo natural, daurat, fi i amb cos. Aviat el podrà degustar!
La mare ha arribat fins a les vinyes, alertada. Està més prima, la Mar s’aixeca i l’abraça, li cobreix el cos sencer, que és també el cos del pare, les vinyes, l’hort i la seva mala consciència. La mare es deixa abraçar. Què feies estirada, Mar. La Mar li somriu orgullosa. Retrobo la terra, mare, la nostra terra.
—La terra és de qui la treballa, no de qui només la toca —li etziba la mare, amb determinació, tranquil·la i seca com la terra que trepitgen—. He signat la venda, Mar.
L’orgull es transforma en por. Les vinyes del pare convertides en pisos de luxe per a gent grisa?
—He venut les vinyes a les caves Cisteré. Fa més de trenta anys que viuen a les vinyes i de les vinyes, com el teu pare, com jo, com en Valentí.
El que escolta la deixa clavada a terra i decideix que ho recorrerà perquè no pot ser que la mare no li doni l’opció, a ella, de canviar de vida. Però enmig del brogit del cap, una veueta li diu que l’Ahmed potser sí que podrà. I s’acosta a la mare, l’abraça de nou i sent les branques del seu cos, eixutes i fortes com un cep.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
