17.8 C
Sant Gervasi
| Dimecres 27 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Tramuntana, un nou relat de Mò Bertran

Publicitat
Publicitat

Relat

Mò Bertran

Agraeix la frescor de les parets gruixudes, blanques, esquitxades de blau. La Júlia passeja entre quadres de mar, roques i vent. Traç potent en teles immenses. La desmesura del cap de Creus. La intensitat del cap de Creus.

Hi acaba d’arribar. Surt al passeig i s’adona que tot ha canviat. S’emprenya perquè ella també ha canviat. Aquesta galeria no hi era, no hi havia cap galeria al poble. Portus era avorrit. Al poble del costat, més turístic, amb més bars i restaurants i terrasses davant del mar, li envejava tot, quan era prou gran per anar-hi de festa amb els amics. Mentre va ser nena, Portus era un paradís. El seu paradís. L’avi hi va néixer i en coneixia tots els racons, l’hi oferia i se l’emportava a pescar amb la seva barca petita; la mare li va ensenyar a nedar i amb el pare anaven a veure peixos i els identificaven, el sard, el llobarro, el roger; a la tarda,  amb el seu germà i altres nens i nenes d’estiu i del poble, ocupaven el passeig en bicicleta, de la platja de pedres a la platja de sorra.

Encara té el blau dels quadres als ulls i el reflex del mar real li rebota.

—Júlia —una veu tramuntanada que no vol que cridi el seu nom.

—Júlia!

No vull saludar-lo. Hola. No vull prendre res amb ell. Entren en un bar, dels nous. No vull explicar-li tots aquests anys. Sí, vaig marxar a Londres. No vull que ell m’expliqui aquests anys. Va marxar a Barcelona i fa uns mesos ha tornat a Portus i ha obert el bar on són. No vull estar asseguda al seu bar. Ell demana una birra, ella en demana una altra. Merda.

Portus era sobretot estiu, el mar blau cel i el cel blau mar, també la brutalitat de la tramuntana a l’hivern. Que tothom la conegués i tothom ho conegués tot, d’ella, d’ell, del vaixell de pescadors, cada dia a les cinc. La botzina del camió de butà, les quatre botigues, els tres cafès, les famílies de francesos i belgues cada juliol, les famílies catalanes a l’agost, tantes, totes tan diferents i tan semblants, amb la casa blanca, la terrassa, la barca i els dos fills.

—Feia molt que no venies, Júlia.

No tornis a dir el meu nom, collons. Feia molt que no venia, feia molt que no volia venir, feia molt que no podia venir. Fa un glop llarg i ell la imita. La Júlia li mira els llavis amb escuma i viatja al primer petó. Final d’estiu. Riures, roques, banys i gelats. Les mans agafades, el so de les seves veus ressonen en els carrerons, buits, i les seves ombres avancen cap a la part alta del poble. La casa és buida i ell no puja les persianes. Es treuen les vambes i la Júlia sent la fredor de les rajoles als peus i la suor baixant-li pels pits. Petons fins a l’habitació, braços entrellaçats, mans àvides. A poc a poc, li demana ella amb un somriure torbat. Topa amb una mirada imponent. I llavors, la camisa descordada amb fúria, l’empenta, l’ensurt. Què fas? Els pantalons i les calces baixats amb despit, els canells agafats amb força, els ulls grans que apunten els seus ulls empetitits. Els llavis d’ell segellen els seus, obligant-la al silenci. No vull… No ho pot dir. El penis buscant la vagina tímida, poruga, estreta. No vull! No ho diu. Els canells lligats al llit, i la veu de tramuntana, t’agradarà, no et faré mal. Però li fa mal. M’estàs fent mal, arriba a dir. Pensa que ho ha dit. Aconsegueix entrar dins seu, amb violència, i el crit que la Júlia no fa només el sent tot el seu cos, rígid, adolorit, rabiós.

Després dels tres anys a Londres va anar a Amsterdam. Per què l’hi explico, hòstia! La veu li diu que ja ho sabia. Per sort, no la va seguir. A casa seva van quedar sorpresos, encara vivien pensant que la Júlia adorava Portus i que vivia de veure estrelles de mar i saltar des de les roques amb ell. Va viure amb un holandès. I després, es van separar. No ha tornat per aquest motiu, en Lars i ella són amics i està bé sola. Calla. Ell li diu que… No vull saber res de tu. No parlis! Però les paraules naveguen i les sent. Es va casar amb la Rosa, tenen tres fills, petits. Els imagina amb els seus rínxols, els veu amb les seves pigues, pedalant de la platja de pedres a la de sorra. Els seus tres fills amb els meus rínxols i les meves pigues, pescant amb el meu pare, aprenent a nedar amb la meva mare. Nou anys més tard, ha tornat. Agraeix la llum, el vent, i fins i tot la rutina de poble mariner. S’acaba la cervesa, un, dos, tres, quatre, un glop darrere l’altre sense respirar. La deixa sobre la taula amb un cop sec i li expulsa per fi els mots podrits, de tant temps dins seu, amb una potència que l’alça de la cadira. Escolteu-me, diu a tothom, dreta enmig del seu bar. I alguns la reconeixen. Vull que t’assenyalin, a tu! Vull explicar-ho! Els ulls grans, espantats, troben ara uns ulls més grans encara, decidits. Vull tornar a saltar des de la roca del far. Vull trobar estrelles.

Corre cap a la platja, es treu la roba amb pressa, la llença a la sorra, somriu al mar i s’hi llança. Neda. Neda i obre els ulls, i el sard, el llobarro i el roger li expliquen que tot continua igual i no els creu. Agafa aire i s’enfonsa a observar l’estrella, cinc dits ensangonats que no gosa tocar. Reté la respiració, un, dos, tres, quatre, fins a quinze, i puja i travessa el llençol platejat que fa de mar d’una alenada. Aspira tot l’aire que pot, com recuperant la vida, i s’adona que no ha travessat el mar. No ha cridat. No ha parlat. Només s’ha alçat, de cop, fent caure la cadira.

Obre la porta del bar. I ara sí, surt fora, trepitjant el terra amb fermesa fins a la papereria. Hola, Pere, sí, uns dies. Quant és? Torna al bar amb un aplom que espanta els ulls grans. Per dins tremola. Treu l’esprai de la bossa, el sacseja i, enmig de la paret blanca, immensa, dispara cinc traços i mig de sang que li encoratgen les mil maneres de recuperar la vida. La trobava a faltar. Somriu, em trobava a faltar. Camina decidida cap a ell, el fita i amb l’índex tacat de vermell li assenyala el mur on regalima el seu crit: Cabró.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

Colors, un nou relat de Mò Bertran

Berlín, un nou relat de Mò Bertran

“M’han dit”, un nou relat de Mò Bertran

L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran

‘Comprem aquest pis’, un nou relat de Mò Bertran

‘Prou’, un nou relat de Mò Bertran

Plans de futur

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.