Relats
Mò Bertran
Les festes de la Clara i en Marc sempre s’allargaven. La Mia fumava fora, la Clara se li va acostar.
–Mia, m’han dit que us heu separat –Probablement la Clara no volia ser tan directa, però ja ho havia deixat anar.
–Qui? Nosaltres? –la Mia va alçar la veu.
La Clara va engegar una pregunta més amable.
–Com esteu? Em sap molt greu.
–Estem bé, amb alts i baixos com moltes parelles, però bé. No sé d’on ho has tret –la Mia va respondre, ràpida, amb la mirada fosca, dura, clavada en la Clara, i ara escoltava com ella es disculpava. La Clara no recordava per on li havia arribat, segurament s’estava confonent, últimament estaven rodejats de parelles que se separaven. La Mia va forçar una rialla mentre apagava la cigarreta, vigila que no se us encomani, i va entrar al pis amb pas decidit. Però el mal ja estava fet.
Va anar a trobar en Guillem, que parlava amb una noia que la Mia no havia vist mai, alta, rossa. Es va aturar uns metres abans d’arribar, i va quedar congelada, enmig dels amics que ballaven. La festa continuava en moviment. En Guillem movia les mans, d’esquerra a dreta, com sempre, i movia el cap, també com sempre feia, amunt i avall, els rínxols ballant-li. I reia, reia de gust. L’alta també reia, reia molt. Recolzats a la barra de la cuina, que comunicava amb la sala, van agafar els gots que feien de copes i van brindar.
La Mia no es va descongelar fins que va rebre un cop d’en Tom. Però què fas, Mia, plantada aquí al mig sense moure’t! L’agafava de la mà perquè ballés. La Mia va deixar-se anar, ara no, Tom, i va continuar el pla seqüència caminant cap a la parella, la seva parella? La nova parella? La frase de la Clara li ressonava, fluixet, de moment. M’han dit que us heu separat.
–Ei, Mia! –en Guillem, somrient–. Et presento l’Emma, és amiga de la Clara, anaven juntes a l’escola. Es coneixen des que tenen tres anys i ara feia deu anys que no s’havien vist! I resulta que l’Emma coneix també en Robert. Me l’acaba de presentar ell. I justament li estava explicant allò de quan ens vam perdre al refugi d’Amitges…
Què li importava a la Mia tot això? Li va semblar que fins i tot estava nerviós. En Guillem mai no es justificava tant. Era la Mia qui parlava amb qui li donava la gana. Sempre, en totes les festes. Quan en Guillem la trobava, a la barra, ballant o fora fumant, l’agafava per la cintura, li somreia i li feia un petó. La Mia reia i continuava la festa. D’on havia tret aquella història, la Clara? M’han dit que us heu separat. Ja no sonava tan fluix.
Quan es van conèixer, en Guillem tenia parella. I era monògam, follava amb aquella noia fixa, que la Mia no va veure mai. La Mia, en aquella època, en canvi, va conèixer molts cossos d’homes i molts cossos de dones. I finalment, va conèixer en Guillem. La Mia llavors treballava en una llibreria del centre i en Guillem hi va entrar una tarda, quasi a l’hora de tancar, a comprar un llibre de fotografia. En Guillem és fotògraf. No el va trobar, li va encarregar a la Mia i la setmana següent el va anar a recollir. En va encarregar un altre, que va recollir la setmana següent. I així fins que van anar a sopar junts. En Guillem va penjar-se de seguida de la Mia, ho deia així. La Mia es va deixar seduir, un cos més. Un cos gran, amb un cap privilegiat i un cor enorme on hi cabia la Mia sencera, tan menuda, s’arraulia allà dins. S’hi va començar a trobar bé i va deixar els altres cossos. Van llogar un pis al Poblenou. En Guillem, el seu ós, l’abraçava al sofà, li treia la roba amb poca traça i feien l’amor apartant coixins, caient a terra, rient, rient molt. La Mia pensava que ja mai no podria marxar d’aquell cos, tampoc d’aquell cor. Mai abans no havia entrat en cap cor. Tot el que s’havia perdut. Tot el que tenien ara des de feia dos anys. Tot el que la Mia sabia tan fràgil i tot el que en Guillem gaudia rient. En Guillem tot ho feia fàcil.
–Mia! Que si vols una copa! –en Guillem la sacsejava i la mirava divertit, amb el seu got llarg a la mà. La Mia va apartar-se’n de cop. Per què la sacsejava? I què eren aquells crits? En Guillem mai no cridava. En Guillem, l’ós acollidor, parlava lent i parlava suau. Li parlava suau. Era la Mia qui alçava la veu. Era la Mia qui necessitava la finestra ben oberta per poder saltar cap a altres cossos si convenia. I des de feia dos anys, no convenia. Sabia que un dia podia passar, fins i tot a en Guillem, però ella no ho volia. I en Guillem? Mai no l’hi havia preguntat.
–No, no vull res –La Mia mirava l’amiga de la Clara, ara amiga d’en Guillem. Continuava somrient amb el seu cubata a la mà, acostant-se a en Guillem, que la va tornar a mirar i va continuar amb la historieta del refugi. Com si veure’m empanada enmig de la festa fos el més normal del món, la Mia s’impacientava. Està estrany en Guillem avui, molt estrany. Observava l’amiga, que era quasi tan alta com en Guillem i la Mia havia de torçar el coll per mirar-los. Per mirar-los com reien, per mirar com els braços d’ós abraçaven les espatlles amples de l’amiga nova, per mirar com els gots tornaven a brindar abans que vessessin sobre l’amiga i encara riguessin més. La Clara tenia raó i ella era l’última que s’assabentava de la seva separació? M’han dit que us heu separat. Ara ja sonava a crits.
Va passar sis mesos amb les tardes ocupades seguint-lo, sis mesos amb ullades al mòbil d’en Guillem esperant el missatge, sis mesos veient abraçades d’ós i rosses altes en tots els bars on posava els peus. Va esbrinar on vivia l’amiga, lluny, va seguir-la i va comprovar que treballava prop del Poblenou. Va imaginar-los junts, al despatx d’ella, l’ós damunt l’amiga alta; va envejar-los, molt, acoblant-se sobre la taula amb més passió que la d’ells dos, ja rutinària, ja morint d’inanició. La Mia sabia que podia tornar a altres cossos, però només se centrava en seguir l’amiga alta, secretament, obsessivament. Va desitjar molts cops que l’atropellessin. Ara, aquest autobús, ara, sisplau! L’autobús l’esquivava o l’alta s’aturava a temps. Només va aconseguir-ho de pensament. El seu cervell treballava intensament. Guillem, em vols deixar i ja sé per qui. Però què dius, Mia, tu i jo estem bé! I abraçada d’ós, que la Mia rebia com una abraçada de Judes i la defugia. Guillem, per què et vols separar? I en Guillem ja no responia. Què coi va passar el dia de la festa a casa la Clara i en Marc, hòstia! La Mia volia amagar la desconfiança sota el coixí de l’altra punta del sofà, però no podia. El mal va estar fet.
Sis mesos de preguntes i d’acusacions i la Mia va aconseguir el que no volia. El que no volien. En Guillem es va instal·lar a l’estudi que tenia a Gràcia.
–Sabia que acabaria passant –la Mia, en bucle. Ella sabia, des del dia de la festa, i encara que en Guillem ho continuava negant, exhaust, que l’amiga aviat s’instal·laria també a l’estudi.
Tres mesos més tard, en Guillem sortia de l’estudi un vespre i va trobar la Clara. No s’havien tornat a veure des de la festa. A la Clara li va fer il·lusió trobar-lo, li va preguntar com estava. Bé, bé, en Guillem va ser concís, tot el que digués podria anar en contra seva. Però va acceptar anar fer una cervesa al bar de la plaça. La Clara li va explicar que en Marc tornava a ser de viatge, i en Guillem va ser directe.
–M’han dit que us heu separat?
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran
