Cultura
Mò Bertran
La Sara torna a treure el mòbil, ja passen vint minuts de l’hora. El torna a guardar i llavors la veu entrar. El pas decidit fins a la taula, les cares girant-se cap a ella, com sempre. La Sara no s’hi acostuma, als cabells vermells, a l’abric verd llampant. La seva mare mai ha estat discreta, però amb la mort del pare ha accentuat l’excentricitat. I a la Sara encara li agafen més ganes de fer-se una cua i vestir de gris i de negre.
—Hola, Sareta! Ai, m’he perdut, si haguéssim quedat on sempre, hauria arribat la primera! —La seva mare es posa les ulleres, grans, negres, i recita la carta en veu alta, una mica massa alta, pensa la Sara—. No hi ha cap plat normal, ai, aquesta mania teva de fer-me descobrir llocs nous!
—Que no hi hagi primers ni segons marcats i que no hi hagi carn, no vol dir que no sigui bo, ja ho veuràs —la Sara té ganes que la trobada sigui amable.
—Oh, bo potser sí, de moment intento desxifrar la carta! —diu, rient, massa fort també.
—Tota la vida ens has dit que hem de menjar més llegums i més verd, mare —No és tan complicat, pensa la Sara. I li ve al cap la mare amb el davantal posat, tots quatre atapeïts a la taula de la cuina, la mare servint-los els plats, ella protestant, no me’n posis tant… Els germans mirant-la, ja hi som, pesada, menja i calla, els plats plens a vessar, els tres germans grans devorant com si tornessin d’una cacera o del partit de bàsquet. O com si la felicitat depengués de menjar-nos un bon plat de bledes amb patates.
—Pots comptar —la veu de la mare la retorna al restaurant—, em portaran una misèria enmig del plat, amb moltes espècies i un rajolí d’oli de ves a saber on —fa anar les mans com si hi posés realment les espècies i l’oli.
—Tens molta gana, veig.
—Jo, gana? Ai, no, no, ja saps que ara menjo poc, però són quasi les tres, bonica.
—Has arribat tard, tu, mare!
A casa es menjava a les dues, quan el pare tornava de la feina i els quatre germans arribaven de l’escola. Dinaven i el pare tornava a la feina i ells, a l’escola. A la Sara sempre l’havien d’esperar, perquè no podia menjar tan ràpid, ni rentar-se les dents tan ràpid, ni posar-se l’abric tan ràpid ni caminar tan ràpid. Vinga, espavila! El pare a vegades els pujava en cotxe i li feia un petó, no els facis cas, tu al teu ritme, Sara.
A la Sara li agradaven els diumenges de pluja perquè no anaven enlloc, passaven el dia a casa i ella podia jugar, llegir, o no fer res i sentir de fons els crits dels germans. A ella la deixaven a un costat, la trobaven massa petita per barallar-se amb ells. La mare sempre feinejava, sempre hi havia coses per fer a casa! I li deia que era massa tranquil·la. Massa petita, massa tranquil·la, sempre massa. Ella també tenia les cames llargues de la família, massa llargues, i podia ser una bona jugadora de bàsquet com els seus germans, però la Sara ho va poder esquivar, gràcies al pare. El pare la mirava, la mare la veia. El pare l’escoltava i la mare la sentia. Mare, puc quedar-me a casa? Ai, Sareta, ets un corcó.
Els caps de setmana també menjaven a les dues, puntualment, després dels partits dels nois. Encara ara li costa dinar més tard, però s’hi esforça, com una gran rebel·lió. Somriu.
—No passa res, avisem el cambrer i li demanem que ens aconselli.
—Aquell marrec que es passeja atabalat? Sort que per sopar tinc encara escudella d’ahir, que va venir el teu germà amb els nens i la Mercè. Es llepaven els dits, sobretot ella, que no sap fer ni un ou ferrat. Ara, és agraïda, això sí!
—Mare, no cridis tant… —La Sara imagina l’escena de diumenge a casa la mare, amb el germà gran i la dona, contents de no cuinar, els fills rient els acudits de l’àvia, tots festejant a xiscles les meravelles d’una sopa, d’unes postres. Per què a ella li costa tant?– Va, ja trio jo els plats i ho enllestim, que tinc una reunió important i vull que tinguem temps de parlar.
—De què vols parlar, filla? T’han fet fora de la feina?
La Sara sospira, vol parlar, només parlar, explicar-li els seus plans. No vol fer cap drama ni cap escàndol. Avisa el cambrer. Porta’ns un wok de verdures, un tàrtar de remolatxa amb alvocat i dues copes de vi blanc. Quan el noi ja s’ha allunyat li sap greu haver-l’hi dit tan bruscament. Torna a mirar la seva mare i suavitza el to de veu.
—No, no m’han fet fora, al contrari, han acceptat el meu projecte i tinc dos anys per desenvolupar-lo.
—Llavors, de què vols parlar? Ai, ai, us heu separat? En Rick torna a Londres?
No, no, no, maleeix la Sara. No vagis per aquí, mare, deixa’m que t’ho expliqui al meu ritme. Respira fons i ho intenta:
—No m’has ni felicitat…
—Si en Rick accepta la feina a Londres, tu també hauries d’anar-hi, t’ho he dit mil cops. Ell també t’ho ha dit mil cops.
—En Rick torna a Londres, sí —cedeix al tema, cansada. Ella i en Rick s’estimen, han passat una època difícil després de la mort del pare i després que en Rick perdés la feina, però ho han parlat, es tenen molt respecte. En Rick vol passar una temporada a Londres, fa molts anys que no hi viu i en sent la necessitat. I ella sent la necessitat d’instal·lar-se a Berlín i portar el seu propi projecte. Es trobaran sempre que puguin, aquí o allà, i si tot va bé potser, potser, en Rick anirà a Berlín més endavant, l’empresa també hi té seu.
—Felicitats, Sareta.
—Pel meu projecte? —la Sara obre molt els ulls, alça la copa, voldria proposar un brindis.
—Ho veus? —la mare mou el cap amunt i avall amb un moviment petit, tan seu–. Ja t’ho deia jo, tant projecte, tant projecte, i ell tenia altres plans per a tots dos!
La Sara abaixa la copa, a poc a poc, i mira com la mare es baralla amb els bastonets.
—Aniré a viure a Berlín, per tirar endavant el projecte i…
—Això era el que em volies dir? Que deixaràs que se’n vagi sol? Ai, sempre tan tossuda, Sareta, sempre fent el que tu vols!–l’assenyala amb els bastons.
La Sara li voldria dir que ja no és la Sareta, que tothom li diu Sara, que té vint-i-sis anys, que a l’estudi li reconeixen la feina, que confien en ella, que en Rick no pensa per tots dos, que en Rick i ella parlen molt i parlen bé, i que a ella, la Sara, no la Sareta, no se li ha perdut res a Londres i que ella també comenta els plans amb en Rick, perquè l’estima. Li voldria dir que està molt il·lusionada, que troba a faltar el pare i, sobretot, que li hauria agradat brindar amb ella, la seva mare, i riure juntes i fer plans juntes, sí, i convidar-la al seu piset a Berlín i potser allà tenyir-se ella els cabells de blau.
—Barreja-ho bé amb la salsa, mare. I pots fer servir els coberts.
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran
