12.6 C
Sant Gervasi
| Dissabte 23 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Colors, un nou relat de Mò Bertran

La Laia va decidir el seu futur i el del seu germà de la mateixa manera que va triar els colors

Publicitat
Publicitat

Relat

Mò Bertran

–Que què vols ser de gran, massatgista, policia, o què?

En Pol dubta, com sempre que la seva germana gran l’obliga a decidir.

–No ho sé…

–Has de ser alguna cosa! I no s’hi val dir futbolista.

–D’acooord, Laia, massatgista…

El Pol és a punt de tancar la sala i li ha vingut aquest diàleg al cap. De fet, sempre que és a la consulta té la Laia al cap.

–Molt bé, Pol, una mica més fort, de dalt a baix, seguint la columna, així, però no tan amunt…

La Laia l’està esperant al bar de l’Ateneu i no vol fer tard, però l’últim pacient l’ha entretingut, tenia una contractura molt forta. Ja fa deu anys que en Pol posa les mans en tot tipus d’espatlles, de cames, de cossos, apaivagant el dolor. Les mateixes manetes que recorrien l’esquena de la seva germana. Sap que aquestes mans, n’és molt conscient, també supleixen a vegades el tacte que molts no reben mai. Se les mira, el fan sentir útil, segurament molt més que fent xuts a una pilota.

Què vols ser de gran? Que no sigui futbolista. El que tu vulguis, Laia, massatgista, sí! Penjaré la samarreta fins i tot abans d’haver entrat al camp, tu saps què vull.

La Laia és vermella i ell és blau. Un dia, jugant, la Laia va escollir els colors i a ell li va semblar bé, el blau li agrada, blau fluix, blau de cel de dia clar. Les persones som de colors, li deia la Laia. I ell pensava que potser sí, ells sí. La Laia té els cabells castanys i la pell morena, i el color vermell li escau. És passional, té empenta. Executa. El va animar a estudiar fisioteràpia i a obrir després la consulta. Sempre li estarà agraït. També el va empènyer a trobar la seva pròpia veu en una altra ciutat. Per això ara es veuen poc. La troba a faltar i té moltes ganes de veure-la, avui, té moltes ganes que li transmeti força, com sempre. I també té por que l’impulsi a un altre canvi. Ara no, Laia! Ara estic bé així.

La Laia ja és a la barra de l’Ateneu, amb una canya. S’ho pren amb calma, no té cap pressa, en Pol sempre arriba tard, algun pacient el deu haver entretingut i ell no sap dir que no. És tan blau, tan conciliador! Sempre pensa en els altres, d’una manera que a la Laia a vegades la desespera. Pol, desperta, t’estan explotant, no te n’adones? Ets molt bo! Obre d’una vegada la teva consulta, hòstia. Ell s’hi resistia, li va fer repetir moltes vegades i finalment la va escoltar i ho va fer. Com sempre que la Laia feia alguna proposta:

–Juguem a massatgistes, va. 

I en Pol:

–Fem veure que t’has fet mal i que jo et curo? 

El sofà era la llitera i la Laia, la pacient. I les cremes de la mare, els ungüents per fer els massatges. A vegades quan arribava el pare, la Laia saltava del sofà i l’arrossegava fins a les mans d’en Pol. El pare reia i s’hi estirava i la mare feia cua.

En Pol té unes mans miraculoses i avui la Laia ha vingut a veure’l perquè necessita molts ungüents, cremes, un massatge contundent. Ella ha empès sempre en vermell el seu germà. Ha empès la parella, els amics i tothom qui la vulgui escoltar. La Laia sempre ha sabut què vol, què s’ha de fer, què és el millor. Va decidir el seu futur i el del seu germà quan eren nens, de la mateixa manera que va triar els colors, una tarda jugant a casa.  

Els ninos a terra, quatre a cada costat d’en Pol. En Pol mira la Laia, callat, els ulls ben oberts i la llibreta a la mà. La Laia, engrescada, escriu l’exercici a la pissarra nova. Ho has entès, Pol? Si no t’ho torno a explicar eh? I abans que ell respongui li torna a explicar i el deixa fent l’exercici sense treure-li l’ull de sobre, a en Pol i als ninos.

–Laia, en Pol necessita pati.

–Mareee, quan acabin l’exercici. Deixa’ns…

La Laia esbufega però finalment ajuda en Pol a aixecar-se i agafa la pilota. En Pol li treu i corre driblant pel passadís, la Laia el persegueix, rient.

De pissarra en pissarra, de claustre en claustre, la Laia va arribar a cap d’estudis primer i finalment a la direcció d’una escola d’alta complexitat. Era el que volia, era el que tothom esperava.

Fa un glop llarg de cervesa. Ara necessita pati, ella també. Ja no sap si vol jugar a escoles. Vol fer la vertical, saltar a corda, vol xutar la pilota ben fort, ben lluny, tant és si entra a porteria o no. Vol xutar. Vol seure a terra entre els ninos, ella, i recomençar.

En Pol arriba, s’acosta a la seva germana. Demana una cervesa i abraça la Laia, es miren, se somriuen.

–Com estàs, Pol? –La Laia encara s’avança.

–Molt bé! La consulta em va cada dia millor i amb la Cris estem pintant el pis, en dues setmanes ens hi instal·lem. I tu, estàs bé?

–No, no ho sé. He arribat on volia ser de gran, però encara no soc gran. Vull canviar de color…

En Pol torna anys enrere:

–Fem veure que t’has fet mal i que jo et curo, Laia? 

I abans de seure a la llitera, o a la taula del bar, la Laia agafa la pilota i xuta amb el peu esquerre. Un xut potent.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.

Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:

Berlín, un nou relat de Mò Bertran

L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran

 

‘Comprem aquest pis’, un nou relat de Mò Bertran

‘Prou’, un nou relat de Mò Bertran

Plans de futur

L’altra i tu

Nicole i Peter (Part 2)

Nicole i Peter (Part 1)

 

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.