Relat
Mò Bertran
L’Èlia obre la porta de l’ascensor, s’atura al replà i remena dins la bossa fins que palpa l’arbre de fusta d’on pengen les claus des de fa trenta anys, des de la tarda que la mare l’hi va donar amb posat seriós i ella va ser conscient que se li obria una finestra de llibertat.
—Hola, mare! —crida mentre avança pel passadís.
Troba la mare asseguda a la seva butaca, de cara a la porta, a punt per rebre-la amb aquella il·lusió que la fa tan feliç. L’Èlia l’observa fugaçment abans de fer-li un petó: els ulls petits, encara vius, que escruten la cambra com si li costés reconèixer-la, els cabells grisos, les arrugues al costat dels ulls petits, l’arruga del casament, la del naixement d’en Pau, de la Maria, de cadascun dels quatre fills. Cada arruga té un fet important darrere, Èlia, són les marques de la vida, el senyal que hem viscut. I l’Èlia hi busca també l’arruga de cada viatge junts i la dels riures incontrolats i hi troba també la de la mort del seu pare i la de la mort de la tieta, la germana de la mare. Hi veu molta vida, cada vegada més vida, i cada vegada més mort.
S’asseu davant de la mare, li explica com li ha anat el dia i li pregunta què ha fet avui. La mare fa un esforç per recordar que aquest matí ha anat al mercat amb la dona que l’ajuda des de fa quatre anys. Quan l’Èlia s’aixeca, la mare pateix. Ja marxes? No, mare, vaig a preparar dues infusions. La mare la segueix, alleugerida, i l’Èlia pensa quan va deixar de dir-li Ves amb compte, al replà del cinquè pis. Ja fa anys que no ho pronuncia quan l’acompanya a la porta i l’Èlia té en canvi el record de tota una vida escoltant-ho.
—Ves amb compte —seguit d’un petó.
Mai no han baixat caminant, les escales de l’edifici són fosques i gens atractives. Ella i els germans han pujat sempre els cinc pisos en ascensor i el replà del cinquè pis sempre ha estat de la mare, és la mare. Ves amb compte, i un petó. La frase la retorna a la joventut i quan són de nou a la sala comença a escriure mentre la mare mira fotografies antigues.
L’Èlia es va casar jove i va tenir dos fills. El temps ha passat ràpid i ara ja són els seus fills els que surten de nit i és ella qui els acompanya fins a la porta, mimetitzant. Ves amb compte, els diu a cadascun, cada vegada, cada nit que surten. Ho diu sense entretenir-se perquè els seus fills baixen per les escales, no hi ha aquell moment d’espera al replà. Una nit, l’Èlia hi va afegir espontàniament I passa-ho bé, i més endavant en va canviar l’ordre. Passa-ho bé i Ves amb compte. Li costa quedar-se només amb el Passa-ho bé. La mare era patidora, és patidora, donava per fet que ella i els germans ho passarien bé, per això els recordava només la vigilància. Entreu a dir-me bona nit quan arribeu, sigui l’hora que sigui. L’Èlia no volia, No vull despertar-te a mitja nit, prou que et despertes tu sola, deixarem uns paperets a la tauleta amb el nom, quan anem arribant. No, no, protestava la mare, la primera que arribi posarà el nom dels quatre o de tots els que hagueu sortit. El patiment li era innat, li és innat. L’Èlia pensava que també patiria. Havia crescut amb l’associació tenir fills – patir. Tenir fills que surten de nit – patir molt. I quan va arribar el dia que els seus fills van sortir per primera vegada, va adormir-se abans que haguessin tornat, aconseguint dissociar, amb estranyesa. El patiment és innat a la mare però potser no és hereditari. Des de fa uns anys, cada vespre més fràgil, la mare li pregunta quan tornarà, mentre l’ascensor puja fins al replà del cinquè. Vindràs demà? Vine o truca’m. A l’Èlia li agrada que l’hi digui. Li agrada que tingui ganes de veure-la. I sempre li respon que es veuran molt aviat. A la mare o al que va quedant d’ella.
L’Èlia llegeix l’escrit a la mare, aquest escrit, fins aquí. La mira, es miren: molt bonic, diu la mare, i molt sentit. Ella pensa en els anys que li ha costat sentir de veritat i en com ha trobat a faltar de vegades el seu Ves amb compte. I la sorprèn i l’emociona que la mare trobi l’escrit tan sentit, tot i que no sàpiga ben bé que està parlant d’ella. De totes dues. Tinc una angúnia aquí, li diu tot seguit la mare, i s’assenyala el pit. Però per què?, pregunta l’Èlia, sempre desconcertada amb aquesta angoixa, tanta i tan discreta, que no sap d’on li ve ni per què. Rep una resposta molt seva, no puc fer-hi res. No puc fer-hi res, sempre que la mare parla d’ella. Per als altres sí que ha fet, molt, tota la vida. Fins ara. Fa poc feia càlculs, el seu germà va morir fa vuit anys, la seva germana en fa quatre, ara creu que li toca a ella. Però no funciona d’aquesta manera, la seva mare es va apagant lentament, sense pressa i mantenint l’energia discreta i neta. I l’Èlia i els seus germans la cuiden i la porten aquí i allà. Ara puja a casa l’Èlia, ara baixa a casa la tercera, ara tot recte a casa el fill gran, o una mica més enllà a casa la petita. Sense cap queixa, seguint els horaris i els costums que des de fa un temps li imposen els fills. I que fa anys, durant quasi una vida, li imposava el marit. Ella, sense queixa. El que realment vol només ho sap ella, o ni això.
La cambra s’ha enfosquit, l’Èlia encén el llum i els nocturns de Chopin omplen la sala fins que una ambulància estrident les treu del concert i la mare s’incorpora, seriosa. Li diu que està preocupada, que és tard i que la mare deu patir. L’Èlia entén que li parla de la seva mare, l’àvia de l’Èlia, i ja no se n’estranya. Li suplica que, per favor, hi ha d’anar. Som molts, és molta feina, però ho he de fer, insisteix la mare. Ho he de fer. Poques vegades, per no dir mai, l’Èlia li ha sentit dir Ho vull fer. Si vols venir a casa meva, li diu la mare, neguitosa, aixecant-se de la seva butaca i convidant-la a marxar juntes, sense reconèixer la casa on viu des de fa més de cinquanta anys. Avança pel passadís amoïnada, després de fer l’esforç de creure la filla quan li ha dit que són a casa seva. Al replà, l’Èlia voldria que li preguntés quan tornarà, Vindràs demà?, però avui no ho fa. L’Èlia acluca els ulls i la veu, es veu, amb nostàlgia, esperant l’ascensor al replà del cinquè, a punt de sortir amb els amics. Ves amb compte, seguit d’un petó
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
Altres relats de Mò Bertran publicats a El Jardí:
L’escriptor, el jardiner, la dona i l’amant, un nou relat de Mò Bertran
