23.3 C
Sant Gervasi
| Dimarts 28 de setembre de 2021 |
Publicitat

Xarop de magrana o Granadina, vitamina per als malalts

En la tradició remeiera, la magrana espremuda o picada al morter fa un suc espès antioxidant de gust astringent, molt ric en vitamines, que actua de protector de cara a l’hivern

Publicitat
Publicitat

Cuina i Nutrició

Fra Valentí Serra

El magraner (llat., Punica granatum) és una planta bíblica, molt prestigiosa, que arribà a la regió mediterrània gràcies als fenicis, oriünd de l’Àsia, on es conrea des del neolític pels seus deliciosos i saludables fruits. 

En la cultura oriental, la magrana simbolitza l’amor i la fecunditat. El magraner floreix durant els mesos de maig i juny i les magranes maduren al llarg dels mesos de setembre i octubre i són una fruita molt saborosa i vitamínica que conté potassi i àcid cítric. A més, les magranes gaudeixen de moltes propietats diürètiques, desinfectants i antioxidants. Per als estómacs delicats, la magrana conté tanins amb propietats astringents i antiinflamatòries sobre la mucosa digestiva. La proporció de sucre no és elevada i hom pot menjar la magrana amb amanides, especialment combinada amb l’escarola. Atès el peculiar gust refrescant de la magrana, aquesta combina molt bé amb força plats de carn o peix i, adobada amb moscatell o algun vi dolç, esdevé un dels postres populars més excel·lents. En la tradició remeiera, la magrana espremuda o picada al morter fa un suc espès antioxidant de gust astringent, molt ric en vitamines, que actua de protector de cara a l’hivern.

L’escorça de l’arrel del magraner és un poderós vermicida, per això cal emprar-lo amb molta mesura i cautela. En efecte, el magraner ━especialment el magraner agre━ és molt medicinal i l’escorça de l’arrel expulsa la tènia o solitària dels intestins. En aquest sentit, el botànic Pere Celestí Palau escriví que l’escorça de l’arrel de magraner “s’usa en gargarismes i glopeigs en les inflamacions de la gargamella i de la boca. Així mateix, s’usa en locions per detergir les llagues” (Les plantes medicinals, 63). D’altra banda, en el ja molt llunyà any 1751, Fra Jacint de Sarrià, durant el seu sojorn al convent de caputxins de Vilanova de Cubelles, escriví que, per guarir el mal de formiga i les fístules, entre d’altres coses, calia servir-se de l’escorça del magraner.

Fins poc abans de l’exclaustració de la vida religiosa de 1835, en els convents se solia preparar un xarop refrescant i vitamínic per als malalts que era elaborat amb el gra de la magrana fermentat que també s’anomena granadina. D’aquest xarop, l’any 1592 Fra Antoni Castell, apotecari del Monestir de Montserrat, n’escriví que “[e]l  jarave de Granadas, para que sea más cordial, que en el çumo pongan en remojo, algunas horas antes, sobre el rescoldo, un poco de seda cruda teñida antes en el çumo” (Theórica y práctica de boticarios, ff. 24-25). A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre les bledes en l’horticultura i la gastronomia.

Fra Valentí és arxiver dels caputxins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.