Societat
Ana Rubió
Pujant pel carrer Major de Sarrià, just a tocar de la plaça del Consell de la Vila, una colla de gent s’abraça davant d’una porta. No és una porta qualsevol. Hi ha qui fa dècades que la travessa cada dia per comprar-hi el pa. I tampoc és un pa qualsevol: és el pa de l’últim forn de pedra que queda al barri, un forn, el Forn Sarrià, que fa més de 100 anys que està encès, primer amb la família Brufau, després amb els Riera i, des de fa 52 anys, amb els Aranda.
El Blas i la Sílvia Aranda hi han crescut, entre sacs de farina i barres de pa, com també ho han fet els veïns i les veïnes del barri per a qui, després de tants anys, els forners ja formen part de la família. El Blas continua amassant, tallant i enfornant mentre parlem. No s’aturarà fins que surti l’última fornada, moment en què caldrà tancar el forn i dir adeu al número 100 del carrer Major.
M’explica que, quan van arribar-hi, en lloc de la botiga hi havia una cuina i, al pis de dalt, només habitacions. En lloc de joguines, el Blas tenia farina i motlles i, amb només quatre anys, ja s’encarregava de fer els bastonets de pa per regalar a la canalla. Als 20 va començar a treballar i així ho ha fet fins ara, 36 anys dedicats a fer el pa de la vila de Sarrià.
A la botiga, la Sílvia i les treballadores del forn s’acomiaden. El forn està ple tot el matí. També hi passen representants de les entitats sarrianenques, i la vidriera, allà on tots aquests anys hi ha hagut croissants i ensaïmades, avui s’omple de samarretes i flors regalades per Defensem Can Raventós, els Gegants de Sarrià, els Blaus, el Centre i Orfeó Sarrianenc, els Castellers, el C.P de Sarrià o els Tabalers. L’Associació Veïnal ho resumeix amb gentilesa: “El vostre forn, la nostra escalfor”.
Asseguda en un racó, descobreixo la vida del veïnat amb qui tantes vegades m’he trobat pel carrer o he fet cua al forn. “Dona records a ta mare”, “Com li ha anat l’últim dia d’escola a la teva filla?”, “El nen està bé?”. Fragments de conversa que passen de mà en mà i que fan d’aquest gest quotidià, quelcom molt especial.
“I ara on he de comprar el pa?”. Aquesta pregunta és de la Montse, una veïna de 92 anys per a qui el forn ha estat un trosset de casa. “Jo arribo cansada i aleshores m’assec, m’estic una estoneta i em donen el pa. No l’he ni de demanar”. Com ella, tantíssimes altres. Persones que avui, com cada dia, han vingut a buscar el pa. L’última barra de pa.
Entre les abraçades, conec a l’Antonia Garcia. Mare del Blas i la Sílvia, avui veu com s’acaba un projecte de vida. “Quan ens van traspassar el forn, els Riera estaven molt contents que l’agafés un matrimoni jove”. En confiança em diu que se sent orgullosa i mira enrere amb molta satisfacció: “He treballat molt i els últims anys han estat molt durs, però la veritat és que és trist veure que s’acaba”.
Clients, mai no n’hi han faltat. I això que, en només 500 metres de carrer, hi ha més d’onze establiments on es ven pa; els veïns ho tenen clar: “Sou del millor que hi ha hagut a Sarrià”. En canvi, el forn tanca per falta de forners que puguin descarregar el Blas de tota la feina: “No hi ha forners i els pocs que en queden, no volen començar a treballar a les onze de la nit i acabar a la matinada”. L’Antonia afegeix que el preu del lloguer tampoc ha ajudat i que les despeses des de la pandèmia han estat altíssimes.
La Sílvia demana que els pròxims llogaters no destrueixin el forn de pedra i continuïn la tasca que van començar els Brufau, el 1906. “Jo he nascut aquí, he crescut entre farines” i no vol que això desaparegui del tot. Pel veïnat és clar que el record no desapareixerà, i de segur que a molts, en passar pel davant, se’ls farà la boca aigua recordant aquella última barra de pa.
