Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Veïns del Sarrià Desaparegut
Carles Romaní
Des d’aquestes mateixes pàgines s’ha recordat en més d’una ocasió la figura i obra del pintor Josep Amat i Pagès (Barcelona, 1901─1991), membre destacat d’una heterogènia comunitat d’artistes plàstics, escriptors i músics ─“La Colla” d’Olga Sacharoff, Antoni Vila Arrufat, Josep Puigdengolas, Rafael Llimona, Josep Llorens Artigas, Frederic Mompou i Eduard Toldrà, entre altres─, que al llarg del segle passat van viure i relacionar-se a les torres i jardins que flanquejaven el turó del Putxet. No obstant això, i amb motiu de complir-se el passat 13 d’abril el 125è aniversari del seu naixement, no estarà de més recordar en quines circumstàncies es va produir la seva arribada a Sant Gervasi, 25 anys abans d’establir-se definitivament, el 1961, a la torre del número 10 del carrer Manacor, seu avui dia de la Fundació Amat.
Nascut a la part baixa del carrer Muntaner, a mitjans dels anys trenta, Amat va mirar cap a la part alta de la ciutat amb l’objectiu de trobar un habitatge per casar-se amb Isabel Girbau, filla d’un banquer de Sant Feliu de Guíxols. Descartada una de les torres de la plaça de Pedralbes ─a la Isabel va semblar-li que quedava massa lluny del centre de Barcelona─, va fixar-se en una casa al número 25 del carrer Juli Verne, cantonada amb Puig-Reig. Ben segur que l’elecció va tenir en compte la tranquil·litat del barri, les comunicacions amb el centre i que la casa disposés de jardí, però, el que va resultar absolutament decisiu va ser el reduït preu del lloguer. Davant dels plans d’obertura de la ronda del General Mitre, que afectava greument una part del carrer, algunes cases començaven a quedar abandonades i els propietaris s’avenien a signar acords en condicions molt favorables als llogaters.
A partir d’aquell moment, i gairebé sense recursos econòmics, Amat va dedicar temps i generoses dosis de paciència a remenar les parades del Mercat dels Encants ─aleshores situats al Born─ i altres botigues de segona mà, fins a reunir el mobiliari necessari per a decorar i vestir la llar. Il·lusionat amb el projecte de construir un “palauet” per a la Isabel, va triar amb gust i criteri els mobles ─taules i cadires isabelines, una butaca d’estil Napoleó III─, les catifes i les cortines, el parament de taula i la roba blanca. De tot es va ocupar en Josep, mentre la Isabel l’esperava a Sant Feliu de Guíxols, a casa dels pares.
Finalment, el juny de 1936, la parella noucasada es va instal·lar a la casa del carrer Juli Verne, des d’on poques setmanes després van viure l’esclat de la Guerra Civil… En paraules d’Assumpció Cardona, comissària de l’exposició Josep Amat: Vivències (Amics de les Arts i Joventuts Musicals, Terrassa, 2024): “Aquests anys seran un període especialment abundant de figures en l’obra d’Amat, perquè no podia sortir amb llibertat a pintar a l’aire lliure. El jardí de la casa del carrer Juli Verne, que havia llogat per viure-hi un cop casat amb la Isabel, es converteix en un motiu pictòric molt important, amb família i amics amagats a casa per por de ser detinguts, el jardí ─on a més hi havia un refugi subterrani─ es converteix en un lloc molt viscut, un parèntesi de pau davant la incertesa.”
Amb el pas del temps, ajornades les obres de la Ronda per causa de l’economia de postguerra i aprofitant uns lloguers encara reduïts, el matrimoni va decidir-se a ocupar també les cases adjacents, els números 27 i 29. El número 25, on residia la família Amat-Girbau, rebia el nom d’el jardí, el 27 el d’horts ─un important recurs per afrontar l’escassetat durant la guerra─ i el 29, en què no hi havia edificació, la selva, un territori de jocs i exploració per als fills del pintor.
L’estudi de Josep Amat estava situat al primer pis del número 27, a sobre del taller de ceràmica de Josep Llorens Artigas. Mariette, filla del ceramista, recorda: “En el taller hi havia moltes coses que ens agradaven: praxinoscopis, càmeres estereoscòpiques, màquines fotogràfiques antigues, capses de música i tota mena d’aparells antics. M’agradava el senyor Amat, tenia un somriure vergonyós, era tímid i guapo.”
En una entrevista publicada en aquest mateix diari, Mariette va explicar que “Josep Amat baixava a l’hora de dinar i jugava a la petanca amb el meu pare al jardí de darrere. I els fills del senyor Amat i jo ens enfilàvem per una porta a un jardí amb llimoners que hi havia al costat del taller. En dèiem la selva, ja que no estava habitat.” Elvira Farreras, cronista no oficial d’aquest entorn ─geogràfic, social, artístic─ va recollir la següent anècdota: “Quan en coure [Josep Llorens] alguna peça no li acabava de fer el pes, l’agafava i la llançava per damunt de la paret de tanca que donava al jardí dels Amat. Si la peça queia sobre l’herba i no es trencava, la Isabel l’agafava i la tornava al seu autor. Papitu Llorens tot rient li preguntava: ‘No ha fet mal a ningú?, no?, doncs ja te la pots quedar’. Més d’una vegada els nens Amat varen córrer el perill que els caigués al cap alguna d’aquelles obres d’art, menyspreada pel seu creador, i que els fes un bon nyanyo.”
L’any 1961 és l’annus horribilis de la família Amat. Isabel Girbau va patir una caiguda quan visitava unes excavacions arqueològiques, que va obligar-la per sempre més a dependre d’una cadira de rodes; l’inici de les obres de la ronda del General Mitre els va forçar a abandonar les finques del carrer Juli Verne; i, finalment, un estratagema d’ètica dubtosa per part d’un reconegut poeta, va estar a punt d’impedir que els Amat-Girbau poguessin traslladar-se a la torre neoclàssica del carrer Manacor, primer, i arrelar-hi amb tots els drets, després. Però aquesta ja és una altra història, sortosament amb un final feliç.
