Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Situada al bell mig del barri de Sant Gervasi entre els carrers Alfons XII, Laforja i Madrazo, la finca de Can Ferrer, reivindicada des de fa dècades pels veïns, iniciarà la seva restauració ben aviat per convertir-se en un equipament municipal obert a la ciutadania.
La finca està totalment abandonada des de fa molts anys. Conté un edifici pràcticament enrunat de tres plantes i les restes d’un antic jardí on s’intueixen alguns elements arquitectònics de la primitiva ordenació.
L’immoble, documentat des de l’any 1843, recull la història de la família Ferrer Vidal, una nissaga de comerciants de vins i aiguardents, molt emprenedors, que van construir algunes fàbriques arreu de Catalunya. Antigament la finca era un mas, amb la casa pairal, els horts i les terres de conreu i a finals del segle XIX, la masia es transformà en la segona residència de la família Ferrer i més tard en el seu primer habitatge.
Segons uns plànols de finals del segle XIX i principis del XX, el jardí primigeni s’allargava fins al carrer Laforja i dibuixava una geometria regular amb un brollador central, on convergien tres passeigs flanquejats per fileres d’arbres i un conjunt de parterres adjacents. Un jardí dissenyat amb un estil clàssic que combinava espais per passejar i àrees de descans ombrejades per una frondosa cúpula verda que permetia eludir la xafogosa atmosfera estiuenca.
Abans d’iniciar les obres de remodelació de Can Ferrer, l’Ajuntament ha procedit a la neteja i aclariment de la vegetació existent per facilitar l’accessibilitat. La casa i el jardí es van convertir en una autèntica selva impenetrable a causa de molts anys d’abandonament. S’han executat treballs de desbrossament i s’han tallat les espècies que estaven en deplorables condicions, com algunes palmeres que van patir els estralls de l’escarabat morrut.
L’aclarida de la vegetació ha permès descobrir alguns elements singulars com les restes d’antics parterres limitats per blocs de rocalla i solcats per una xarxa de rec que, possiblement abastava el conjunt de la vegetació. Tanmateix, s’albiren les restes de bancs i taules de pedra en diferents indrets del jardí.
La vegetació que s’ha mantingut, comprèn una sèrie d’espècies remarcables com un arbre ampolla (Brachychiton populneus), provablement l’exemplar més longeu del jardí, un bellaombra (Phytolacca dioica) molt esponerós situat al costat de la casa i dues iuques, peu d’elefant (Yucca sp.), formades per grans troncs basals i capçades força esclarissades.
Fotografia M. Josep Tort
També cal destacar el conjunt de joves oliveres (Olea europaea) que s’arrengleren al costat del mur lateral del jardí, les truanes (Ligustrum sp.), els xiprers (Cupresus sp.) i els pitòspors (Pittosporum tobira) que sovintegen arreu, els còculs (Cocculus laurifolius) i els pins australians (Casuarina sp.), una espècie molt curiosa que no té cap parentiu evolutiu amb els pins, malgrat la seva semblança.
Al costat de l’arbre ampolla viu una xicandra (Jacaranda mimosifolia), un arbre molt vistós quan floreix a la primavera abans que surtin les fulles. La floració esclata amb un vigor excepcional i deixa la capçada de l’arbre atapeïda de milers de flor violetes que persisteixen a l’arbre durant força temps. Les flors d’uns 5 cm de llarg, tenen forma de campana i estan agrupades en raïms. Quan comencen a marcir-se, deixen unes gruixudes catifes que impacten pel seu intens color.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Fotografies de M. Josep Tort
El falcó pelegrí
Enric Capdevila
El falcó pelegrí (Falco peregrinus) és un rapinyaire diürn que fa entre 38 i 50 cm de llargada. El mascle té el dors de color gris blavós amb ratlles grises fosques, per sota és blanquinós amb ratlles horitzontals fosques; destaquen els bigotis negres. La femella és més gran i de coloració més fosca. Cria a escletxes de penya-segats o edificis. Poden viure fins a 15 anys. Menja ocells que captura en vol llençant-se a gran velocitat (pot arribar fins a 400 km/h) des de gran altura amb les ales plegades. És un ocell cosmopolita i sedentari, malgrat el seu nom. Va desaparèixer de Barcelona l’any 1974, quan van abatre l’última parella que criava a Santa Maria del Mar. Des del 1999 està en marxa un programa de reintroducció gràcies al qual han nascut desenes d’ocells i s’han establert cinc parelles que crien, la més coneguda cria a les torres de la Sagrada Família. Des de fa anys també s’usa en aeroports de grans ciutats per netejar la zona de vol i evitar accidents; el de Barcelona compta amb un estol de 80.
La dita: L’àliga vola molt alta, però el falcó la mata
Agraït, és un article molt interessant .
Només comentar que estic d’acord quan es diu “…iniciarà la seva restauració ben aviat per convertir-se en un equipament municipal obert a la ciutadania” si acceptem com equipament un mig jardí amb una “casa encantada” en ruïnes de fons separada per una tanca i que el “ben aviat” serà pel maig de 2018, si tot va bé.
A finals de l’anterior mandat es va aconseguir la titularitat pública de Can Ferrer per una permuta: la edificabilitat de Vil·la Urània (El Farró) passa a un edifici adjacent. No ens ve de franc; s’incrementarà la població d’una zona ja molt densa.
El govern actual es va trobar amb un espai on calia fer quelcom, però sense voluntat d’invertir en el que realment es considera un equipament: un centre cívic o un casal, que és el que necessitem per fer barri. Així han decidit fer, a poc a poc, un jardinet en una part del sòl.
Pressupost 1a fase: 550.000€, inici novembre 2017, termini en sis mesos. Personalment no entenc ni l’exagerada quantitat ni el temps que necessiten, tant per iniciar-ho com per realitzar-ho.
La casa pertanyia a la família Tusquets des de la segona meitat del segle XVIII. La família va seguir construint les seves cases en aquest grandíssim terreny de Sant Gervasi. Una d’aquestes reformes va ser obra de l’arquitecte Lluis Miquel Roca l’any 1883. El nom del carrer se li deu al propietari de la finca durant el segle XIX Antoni Tusquets Laforja.