Món infantil
Laia Delriu
Des de fa un temps; més ben dit, des de ja fa uns anys, en la meva pràctica diària amb les famílies i en observacions que faig (al parc, amb els amics…) m’he adonat d’un aspecte en els models de relació dels adults amb els seus progenitors que, des del meu punt de vista no deixa de tenir importància.
Em refereixo a ALLÒ QUE TRANSMETEM ELS ADULTS. Moltes vegades sense adonar-nos, i sense tenir mala intenció, amb les nostres accions, amb els nostres comentaris, amb les nostres mirades, amb els nostres gests… estem influint i “mediatitzant” una conducta espontània i, sobretot, innocent dels nostres petits.
És sabut per a tots que nosaltres som per a ells el seu mirall; som les persones en qui es fixen; som les persones que tenen com a models, som les persones a qui estimen més del món; i per tant; tenim una RESPONSABILITAT envers els models que els oferim. No és cap ximpleria pensar que si nosaltres adoptem una actitud temerosa davant un nou esdeveniment o davant d’una situació nova; ben probable els nostres fills es veuran influïts per aquesta manera d’afrontar-se a les noves situacions. Evidentment no podem oblidar que hi ha un component genètic en els caràcters; i que hi ha aspectes que ja ens vénen donats per l’herència dels nostres pares; però si a tots aquests INGREDIENTS sumem aquell que es diu SENTIT COMÚ, i que ESTÀ A LES NOSTRES MANS; podem ajudar, o no, a què els nostres fills vegin les coses des d’una altra perspectiva.
Les pors
Pensar en una situació molt concreta; al voltant dels 2 anys (a vegades una mica més, o abans…) els nens comencen a plantejar situacions que potser abans no havien passat, i poden començar amb les primeres PORS. Aquesta és una etapa “normal” del creixement, com tantes altres; i forma part de fer-se gran i evolucionar com a persona. És cert; i no vull que ningú em malinterpreti, que els hem d’atendre; escoltar i ajudar; però també és cert, que és molt important que els ajudem amb la nostra ACTITUD. Quan una família comenta: “és que ara té POR a les nits, es desperta, està inquiet.” Però tot aquest escenari està passant davant el nen/a, i ho està escoltant i sentint tot. Certament allò que està passant és real i aquella família necessita expressar-ho i busca ajuda. El primer que sempre els dic és: “PROCUREU QUE NO SENTI MASSA AQUESTA PARAULA”. Hem de tenir una mica de prudència i vigilar el que parlem davant d’ells. Amb això què vull dir?, doncs que estem donant un SIGNIFICAT NOU a una paraula que potser per al nen no la tenia; i com ara sap que quan es parla d’allò passen coses, doncs correm el risc que ho utilitzi com una “arma de poder”, i que s’aprofiti de la situació. Encara recordo una d’aquelles frases cèlebres dels nostres pares, que estaven impregnades de saviesa i sentit comú! Quan tenia por, el meu pare sempre em deia: “La por no existeix; te la fas tu”. Cert és que jo era una mica més grandeta; però aquella frase m’ha acompanyat al llarg dels anys, i m’ha ajudat en molts moments a superar-me i a créixer com a persona. És un exemple més, de la transmissió que els pares fem als nostres fills.
Laia Delriu Ferrera és psicòliga infanti, assessora familiar i orientadora, i directora de Dintell, Centre Infantil, Children’s Center, Centre Pour Enfants. www.dintell.es
