Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Racó del Veïnat
Alejandro García Schnetzer
Qui busca no troba; però qui no busca serà trobat. – Aforismes de Zürau
Fa uns mesos vaig començar a treballar en una antologia de relats de Kafka. Mai no m’ha estat indiferent res del que ha escrit, però, arran de la investigació, la seva obra ha tornat a ocupar un lloc central en les meves lectures. Fa unes setmanes caminava pel carrer Santjoanistes quan, a la prestatgeria exterior de la Pastisseria La Perla, vaig veure un exemplar dels seus Diarios (1914-1923). Sobresortia d’un munt de llibres i revistes de lliure apropiació, entre els quals també se solen trobar exemplars d’El Jardí. Era l’edició de Lumen del 1975, amb traducció de Feliu Formosa i coberta de Toni Miserachs. Vaig pensar en Esther Tusquets, amiga a qui vaig agrair mentalment que hagués publicat el llibre.
A casa vaig fullejar-ne algunes pàgines i, entre les últimes, vaig trobar un paper solt: un avís telefònic de l’Amstel Hotel datat el 1980. Entre Praga, Barcelona i Amsterdam, el llibre, un símbol, travessava Europa i tot un segle. Vaig tornar a desar la nota i me’n vaig oblidar.
Unes setmanes després, mentre esperava que en Nicolás (nou anys, flautista en potència i gran lector) acabés de preparar-se per anar a l’escola, vaig tornar a fullejar el llibre. Vaig separar el paper solt i, com que mai no li ha estat indiferent res del que tinc entre mans, em va preguntar què era aquell paper. Sense deixar de llegir, li vaig dir que era una antigalla, una nota de l’edat analògica. Em va preguntar qui era el senyor Tapiece, de l’habitació 29. «Un senyor que devia estar de viatge per Holanda amb aquest llibre». «I el senyor de Wilde?». «Un altre senyor que va trucar a l’hotel i va deixar l’avís perquè li tornés la trucada». «Era un fill d’Oscar Wilde?». «No ho crec, potser el seu fantasma».
De camí a l’escola vam formular la hipòtesi que, a l’orella de qualsevol recepcionista dels Països Baixos, el senyor Tapiece ben bé podia ser el senyor Tàpies. L’any anterior, en Nicolás havia visitat la Fundació amb l’escola i havia creat diverses peces d’informalisme matèric i art abstracte. La seva casa, projectada pel mestre Coderch al carrer de Saragossa, és a pocs passos de la nostra i de La Perla. Aquella mateixa tarda, quan el vaig anar a buscar per acompanyar-lo a classe de música, li vaig preguntar si havia pensat en l’assumpte. «Molt. Caldria saber si Tàpies havia estat a Amsterdam».
La combinació Tàpies + Amsterdam + 1980 ens va conduir tot seguit a una retrospectiva del pintor al Stedelijk Museum. La data de la nota coincidia amb el quart dia posterior a la inauguració. Hores després, de tornada a casa, només ens quedava descobrir qui era el senyor de Wilde. «Encara deu viure?». «Potser sí, si era jove el 1980».
Primer ens vam imaginar que era un periodista; després, el fotògraf d’un diari.
La consulta dels dos cognoms ens va conduir fins a Edy de Wilde, director del Stedelijk Museum fins al 1985. El cercle s’havia tancat, com la nit que ja ens envoltava quan vam tornar a passar per davant de La Perla. Vaig proposar de consultar-ho a la mestressa, una senyora de mirada angelical a qui acompanyava un noi. Li vam preguntar qui deixava llibres a la prestatgeria i si eren seus. «Els porta la gent del barri», va dir. «És que hem trobat un llibre d’Antoni Tàpies», vaig anunciar, i de seguida vaig sentir la insignificança de la notícia. Després d’un silenci, el noi va intervenir amb més fortuna: «Cada meravella es troba aquí».








