Publicitat

El secret d’en Joe Gould

La veritable obra literària d’en Joe Gould és la màscara que es construeix, la de l’autor excèntric d’un gran llibre misteriós i inèdit

spot_img

Publicat el 19.3.2019 10:00

Cultura

Casa Usher Llibreters

Qui va ser Joe Gould? Va ser l’últim bohemi del Village, títol del qual presumia amb elegància melancòlica. Com a tal, se sentia amb el deure de ser un espectacle en si mateix; no hi havia res casual en la seva persona: era pretesament ridícul, presumptuós, inquisitiu, tafaner, burleta, sarcàstic i groller.

Publicitat

Desprenia la imatge de filòsof gandul que està escrivint un llibre sense forma anomenat Història oral del nostre temps, un manuscrit ingent que consta d’uns nou milions de paraules, totes escrites a mà només llegibles per ell amb la intenció de passar a la posteritat com l’historiador més brillant del segle. En la Història oral recopilava les coses que havia vist i sentit: un text sense forma –no li cal- on s’acumulen converses anotades literalment, biografies, relats, descripcions

Publicitat

Però la veritable obra literària d’en Joe Gould és la màscara que es construeix, la de l’autor excèntric d’un gran llibre misteriós i inèdit: ell mateix és la seva construcció literària, i Mitchell, que descobreix el secret, assumeix el seu paper, segueix la farsa i escriu els retrats de Gould.

I qui va ser Joseph Mitchell? Va ser un dels principals escriptors americans del segle XX i pare del periodisme actual.

Els dos textos que es reuneixen en el llibre El secret d’en Joe Gould (edicions de 1984, traducció de Griselda Garcia) són dos articles que Mitchell va escriure per a la secció “Perfils” del The New Yorker: el primer, “El Professor Gavina”, es publica el desembre de 1942 i vint-i-dos anys després l’autor torna al mateix personatge, i el setembre de 1964 veurà la llum “El secret d’en Joe Gould”.

Com en Gould, Mitchell, abans d’arribar a Nova York sempre s’havia sentit fora de lloc. Nova York és on els dos se senten com a casa i la mateixa ciutat es converteix en el personatge principal de tota la seva literatura, amb la qual explica coses que passaven desapercebudes a la majoria de gent.

Parlant d’en Gould es va adonar que, en certa manera, escrivia sobre ell mateix: “Sempre tries a algú proper que, fet i fet, acaba fent-te escriure sobre tu mateix”. Així, tant en les autobiografies com en les biografies, igual que en la història, els fets no diuen tant com les paraules i és preferible una bona ficció que una realitat mediocre.

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Temps de cireres, temps de lectura

Amb la calor i les vacances també tornen els matins a la piscina, les tardes llargues i el temps per llegir: aquí tens les recomanacions literàries de la Casa Usher

Un nou Vila-Matas ha arribat: les ressenyes de la Casa Usher

"Canon de cámara oscura", una distopia inquietant, on els androides qüestionen el que significa ser humà

Les ressenyes de la Casa Usher per Sant Jordi 2025

Una tria de lectures que han agradat a la llibreria de Galvany en els últims temps, ideals per regalar en el dia més bonic de l'any pels catalans

L’àvia Harris i l’àvia Victorie: les ressenyes de la Casa Usher

Coincidint amb la setmana del 8M, la Casa Usher destaca dues escriptores que reivindiquen les figures de les àvies
spot_img

Flors, colors, fragàncies i pol·linitzadors

L’esclat de la floració a la primavera constitueix un espectacle extraordinari, un festival de formes, colors i fragàncies que magnetitza els nostres sentits. Flors i més flors, un repertori inabastable de “vida extremadament efímera” que desferma grans complicitats amb l’entorn.

Les vacances, una oportunitat de reequilibri per les persones amb Alzheimer o Parkinson

El temps lliure pot esdevenir en una oportunitat per mirar més als ulls, escoltar amb més paciència i redescobrir formes de convivència que van més enllà de la cura

Societats precaritzades

"Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder"

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

[adrotate banner="15"]