Opinió
Roser Díaz
Fins fa poc temps dintre de la cultura occidental consideràvem estrany portar la totalitat o una part del rostre cobert. La cara és la zona que reuneix la manera més clara de l’expressió del nostre cos. A través del rostre interactuem amb la gent, de manera inconscient o bé de forma intencionada.
Molts de nosaltres ens formàvem una opinió d’un desconegut en creuar una mirada, en veure la manera en què parlava amb algú o per l’expressió del seu rostre. Teníem molta informació per enriquir les nostres relacions socials. De fet, durant una bona part de la història han estat prohibides les màscares, o relegades a unes festes concretes, els carnestoltes, on la màscara és l’element principal de distorsió personal. Cobrint el nostre rostre amaguem les nostres emocions, i trenquem una forma de relacionar-se amb els altres. A través de les màscares es creaven criatures fictícies que es movien en una fina línia entre la fantasia i la realitat.
Ara ens veiem obligats a cobrir per precaució una part important del nostre rostre, i això té dues conseqüències: la primera actua en detriment del contacte clar i personal fora de la unitat familiar. Quan ens trobem amb veïns o amics al carrer no podem apreciar el seu estat d’ànim més enllà del que ens volen informar, generant una forma unidireccional de coneixement, que podríem comparar a un monòleg visual, quan abans sempre teníem un diàleg; la segona és la importància que adquireixen les mirades, perquè en aquest nou escenari es parla amb els ulls.
L’expressió de les mirades en una època en què els sentiments estan a flor de pell, fruit d’una situació incomoda i extrema, també es radicalitza. Moltes mirades criden, amb la duresa de la seva expressió, les paraules que calla l’educació. I és que entrem en un nou canal de comunicació, on ni es parla clar ni s’entén bé, perquè sempre es pot negar el que diem haver vist. Això emmascara unes relacions socials ja alterades, perquè són per elles mateixes el vincle més gran de transmissió de la malaltia, origen de tot el problema. S’enyora el contacte amb la gent però a la vegada s’evita i es tem.
A diferència de les màscares gregues o venecianes que volen amagar la personalitat real dels seus portadors, les mascaretes sanitàries, obliguen a manifestar aquesta personalitat utilitzant altres mitjans.
No sabem quant de temps durarà això, però potser sí que en la nova escala de valors, una mirada valdrà més que moltes paraules. Quan les comunicacions són tan difícils actua la subjectivitat, hem d’aprendre a discernir amb claredat la realitat objectiva de la nostra realitat amb la informació que ara disposem, això també serà un nou repte de la Nova Realitat.
