L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
Dia 2 de gener de 2017, acabo la lectura d’Un hombre afortunado de John Berger (Alfaguara, 2016). Dia 3, m’assabento de la mort de Berger. La notícia m’impacta i penso que caldrà escriure sobre aquest reconegut escriptor, pintor i crític d’art perquè ha estat un gran observador. I inevitablement penso en Maneres de mirar, llibre editat originàriament el 1972 i del qual comptem amb una traducció publicada per Edicions 1984, del 2011.
Una de les coses que m’agrada d’aquest llibre és el plural del títol, “maneres de mirar”. M’agrada perquè no és un “ara et diré com jo veig les coses i tu en seràs un receptor passiu”, sinó un “acompanya’m a discernir”. En segon lloc diré que, des de la primera plana, el llibre és un continu d’idees suggerents: “L’acció de veure precedeix la paraula” (pàg. 7), “Només veiem allò que mirem. Mirar és l’acte de triar ” (pàg. 8), etc., etc. Em centraré, però, en una de les moltes idees, la de la mistificació, perquè em sembla poc explorada. Prenent com exemple una anàlisi sobre Les regents de l’asil d’ancians de Frans Hals, Berger ens mostra com l’autor del text trasllada tota l’emoció de l’experiència viscuda davant l’obra d’art, a les consideracions sobre la composició i les característiques físiques del quadre, i així ens parla d’un fons extremament fosc, uns negres intensos, una fusió harmònica o un contrast inoblidable (pàg.13), sense parlar en cap moment de la mirada del pintor ni de la intensitat social i psicològica que commou en l’experiència d’entrar en contacte amb l’obra d’art: no són el contrast de llums, les diagonals que organitzen la composició del quadre o les repeticions que donen ritme el que provoquen l’emoció per si mateixes; l’emoció prové de la mirada —probablement fosca—, del significat de la imatge — probablement intens—, de la vivència —probablement punyent—. Berger conclou que “la mistificació és el procediment d’eludir, si més no, l’evidència”. Aquestes consideracions val la pena de recordar-les, perquè l’exercici de tenir en compte la vivència no és senzill —fins i tot és dolorós— i és més fàcil traslladar les raons d’una vivència interna a aspectes formals, externs o perifèrics. Podríem fer un símil amb quan un metge només té en compte els símptomes físics d’un mal estar sense considerar l’experiència que els ha facilitat. Entrar en contacte amb la causa dels símptomes, no és fàcil.
Un home afortunat
A Un hombre afortunado, Berger, coherent amb la seva idea que veure precedeix la paraula, en els primers capítols ens convida a observar diferents episodis de la vida de John Sassall, metge rural anglès. Després, a poc a poc, es va acostant, amb absolut respecte, a l’experiència humana del metge, un metge que quan atén els seus pacients ho fa globalment, sense separar els símptomes físics de la malaltia dels trets de personalitat i les circumstàncies de qui la pateix (vegeu la pàgina 123). Com passa a Maneres de mirar, aquest llibre també és ple de reflexions suggerents. M’agradaria destacar-ne una: “Qui sofreix de carències culturals té menys oportunitats de reconèixer-se. Per a aquestes persones, una gran part de la seva experiència —sobretot l’emocional i la introspectiva— no té nom. Per tant, s’expressen sobretot a través de l’acció (…). La forma de conversa més fàcil —sovint l’única possible— és aquella relativa a l’acció.” (pàg. 107). Diria que aquesta apreciació ens ajuda a descobrir una de les maneres de mirar de Berger i que, des del meu entendre, el caracteritza: la mirada sobre i des de l’experiència psíquica i social per entendre i per transformar la realitat. Començar l’any tot recordant el llegat de Berger, segurament ens ajudarà a estar més en contacte amb la vida.
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
