A la farmàcia Caldés

treballant a Sant Gervasi

Fotografies: Javier Sardá; textos: Jesús Mestre

Al carrer d’Alfons XII, prop de la plaça Molina i darrere de la Clínica del Pilar, hi ha una farmàcia que té més de 100 anys d’antiguitat. És possible que sigui la primera de Sant Gervasi de Cassoles, fundada cap al 1890: el mobiliari és encara l’original i és d’estil alfonsí, el corresponent a les darreres dècades del segle XIX. Aleshores per aquest carrer passava el tramvia de vapor que anava de Barcelona fins a Sant Gervasi, la plaça de la Bonanova i acabava el trajecte a Sarrià. Era una de les artèries comercials de la vila: fins als anys quaranta del segle XX, al costat de la farmàcia hi havia una vaqueria, poc més enllà una carnisseria i una peixateria… de fet només queda la perruqueria i la matalasseria.

L’any 1919, Joaquim Caldés Martí, nascut el 1884 a Alzira, prop de València, va comprar la farmàcia que ja hi havia, i li va posar el nom que encara manté el retòl de la façana. Joaquim Caldés era fill del farmacèutic d’Alzira, una família que també es dedicava al conreu i la comercialització de taronges, i va fer la carrera de farmàcia a València. Amb el diploma de farmacèutic encara calent, va anar a veure món a l’Argentina però, en esclatar la Primera Guerra Mundial, decideix tornar a Espanya i el 1919 s’estableix a Barcelona, a la farmàcia del carrer Alfons XII. Aquí fa arrelar el llinatge de farmacèutics: té dos fills, en Joaquin i l’Enrique, que segueixen la professió, i una filla, l’Adela que es va casar amb Manuel Escarrà, també farmacèutic i titular d’una farmàcia a Sabadell. A partir dels anys quaranta, l’avi Joaquim i el seu fill Joaquin porten la farmàcia, mentre que l’Enrique dubte entre seguir la professió familiar o dedicar-se a la pintura, la seva autèntica passió. Un dia, un veí i client habitual, sobretot per l’ús que feia del telèfon de la farmàcia —un dels pocs que hi havia a la zona—, en Joan Brossa, es va deixar un llibre sobre pintura al taulell, i l’Enrique s’hi va interessar. Juntament amb un amic, el també pintor Joan Ponç, l’Enrique va visitar Brossa i els va posar en contacte. I plegats van establir relació amb altres artistes que vivien o freqüentaven el barri de la plaça Molina: Modest Cuixart, Antoni Tàpies i altres que per aquesta època, principis dels anys cinquanta, posaven fonaments a l’art contemporani a partir de Dau al Set. Enrique, després de pensar-hi molt, es decidí per fer de farmacèutic i mai més va tornar a tocar la pintura.

L’avi Joaquim va morir l’any 1966 i la farmàcia va passar als fills. Seguia sent un servei indispensable pel barri tot i que ja no hi havia les angúnies i els problemes de proveïment d’alguns productes, com va passar amb la penicil·lina els anys de la postguerra. La farmàcia també era coneguda per les tertúlies de la “rebotiga”, la sala on els farmacèutics preparaven medicaments pels seus clients a partir de la fórmula magistral proporcionada pel metge. Enric Escarrà Caldés —fill de l’Adela— s’incorpora el 1986 a la farmàcia al costat de l’oncle Enrique i la seva esposa Rosita. Avui l’Enric és qui porta el negoci i segueix mantenint la relació d’amistat, de confiança i d’agraïment amb els clients, que de vegades passen de generació en generació. Alguns són pares que provenen de la Clínica del Pilar i vénen a la cerca de pomades pel fill recent nascut. El llinatge familiar pot seguir fins a la cinquena generació en la seva filla, la Clàudia, que avui estudia farmàcia… i descobreix a poc a poc un món més complicat del que sembla: per ser farmacèutic cal saber molta química, i biologia, botànica, geologia entre altres ciències.