El Relat
Elsa Corominas
A mi em solen dir que soc ingènua, que tendeixo a creure que el que és bonic ha de perdurar, que soc idealista i sovint no m’adono de les males notícies quan estan molt a prop, i fins i tot que em costa assumir-les quan succeeixen, ja que el meu bon humor habitual mira de mitigar-les, de donar-los la volta i treure ferro a l’assumpte, sigui quin sigui.
Aquest dia em va tornar a passar, després de l’àpat sense menjar que vam fer. Tu, amb un nus a la gola, i jo amb cara d’ofensa barrejada amb sorpresa, d’orgull ferit, de no m’ho puc creure, però si és el que vols, doncs així serà. Reconec que vaig sortir d’allà sense tenir molt clar el que acabava de passar. Era un final? La nostra extraordinària connexió en tots els aspectes en què dues persones poden connectar, havia d’acabar aquell dia? Era una decisió unilateral teva que exposaves sense opció a rèplica ni marge de maniobra per a modificar el pla que acabaves de traçar per a nosaltres? Nosaltres.
Nosaltres passava a ser des d’aquest dia tu i jo? Tu cap aquí i jo cap allà?
Vam sortir agafats de la mà després d’estar una bona estona asseguts en una taula, abans de ni tan sols haver aconseguit atreure l’atenció de ningú, sense menjar. Vam seure a un banc amb vista a un parc infantil. Despoblat, per ser horari escolar. Tu ploraves subtilment. Jo volia plorar, però en veure’t destrossat ofegava les meves llàgrimes i simulava sentir que havia de comprendre’t i consolar-te. L’electricitat habitual dels nostres cossos pròxims, dels nostres dits tocant-se, semblava que era aliena al que ens havíem dit, perquè continuava mostrant-se amb tota la intensitat a la qual ens havíem acostumat.
Era això el que volies? Apagar aquesta energia? Cancel·lar aquesta possibilitat?
Uns mesos després semblava que jo estava guanyant la batalla dels teus desitjos de ruptura total, aconseguint, si més no, salvar la nostra amistat. Una amistat de les que es donen poques vegades, carregada de complicitats, de gustos i afectes compartits, de missatges més enllà del que s’ha dit, de codis secrets i propis… el tipus d’amistat que si te l’explica algú de terceres persones, asseguraries que no pot ser destruïda. Però al cap d’un any, tot allò que la meva habitual conducta naïf pensava que ningú ni res podria alterar, tot allò s’havia esfumat de la meva vida. En un any. El nostre amor, la nostra amistat, tot havia desaparegut. Tot el que vam viure i riure, la quantitat de músiques i lectures compartides, els vins i truites conversats junts, la passió que ens brollava en qualsevol situació. Tantes bogeries, tanta passió, tanta vida.
De vegades, com en somnis, la jo ingènua i idealista, dibuixa, recrea, s’imagina que un dia d’aquests, un mes d’aquests, potser aquesta tardor, mes de pluges i de records de fulles caigudes, ens atrevirem a tornar-ho a proposar… o millor encara, et convidaré a ballar una de les nostres cançons, o a asseure’ns en un sofà a veure la mar… no farà falta dir res més. Cap a l’hora de dinar ens trobarem en un banc d’un parc infantil en horari escolar, buit, plorarem calladament tots dos per l’emoció que ens produirà retrobar-nos i la nostra química generarà el confort i l’energia que sempre hem tingut. I ens agafarem de la mà per anar a un restaurant on seurem i de seguida vindrà una cambrera molt amable que ens servirà un àpat deliciós, i ens explicarem com ens ha anat el dia, i quantes lectures i músiques ens han fet pensar en l’altre aquella setmana, i riurem i jo no seré una persona ingènua, sinó cabuda i conscient, i sabré per sempre més veure venir les coses, i no em sorprendré del que em passi, i distingiré perfectament el que és real del que és imaginari.
