Gent gran
Eulàlia Vives
Empatitzar amb persones que pateixen demència, pot ser per alguns professionals una feina àrdua, però quan el malalt és un familiar, pot causar una gran desesperança. Malgrat tot, encara que pugui semblar contradictori, per a molts, poder retornar al malalt totes les atencions i afecte rebuts d’ell al llarg de la vida, es converteix en un repte. Igualment per al professional és una tasca molt gratificant que li permet estar al servei de qui més ho necessita “El sentit més veritable i profund de la vida és un do que es realitza en donar-se als altres” (Joan Pau II). Treballem amb persones que, a causa de la malaltia, pateixen pèrdues de memòria, alteracions del comportament i possiblement canvis en la personalitat. És per això que, cada vegada necessitaran més ajuda i suport, perquè el grau d’autonomia i funcionalitat anirà minvant. Per aquest motiu haurem de facilitar al màxim -no només la seva autonomia- sinó la bona relació amb el seu entorn. Així com potenciar les seves capacitats i habilitats i ajudar en la mesura del possible, a fer més digna i agradable la seva vida.
A la persona amb demència, li seran presos no només els seus records sinó la seva vida, i aquesta pèrdua la viurà no només ella, sinó la seva família. És per això que les famílies hauran d’enfrontar-se a un handicap molt gran. Parlem d’una malaltia que la portarà a oblidar què ha fet, on viu o qui són els seus fills; a poc a poc i sense poder-hi fer res, anirà perdent la seva identitat. Estem parlant d’una mort intel·lectual. I és aquí on entra en joc el dol. La mort és un procés natural al qual tots ens haurem d’enfrontar i és per aquest motiu que cal perdre-li la por. Tant el pacient com la família han de viure amb naturalitat l’esdeveniment. Els familiars i professionals, que són els qui conviuran més amb aquestes persones, han de ser plenament conscients de tot el que comporta la malaltia. Inevitablement la persona anirà perdent records, per aquest motiu cobrarà gran importància la nostra actitud davant la nova situació. No hem de viure amb angoixa o tristesa la malaltia o l’oblit perquè no només ens incapacitarà sinó que, fàcilment afectarà el malalt. La nostra tasca, de crucial importància, és la d’acompanyar a la persona malalta durant el procés, i aconseguir d’aquesta manera, que no es trobi sola i abandonada i, alhora, treballar els problemes o dificultats que presenta. La nostra actitud ha de ser esperançadora i haurem de lluitar per transmetre-la al malalt.
Tenir cura d’un familiar malalt pot suposar una càrrega feixuga, tot i així, haurem de tenir amor incondicional envers ell, independentment de quin sigui el seu estat, perquè abans va ser ell qui ens el va donar a nosaltres. Ho expressava molt bé Santa Teresa de Calcuta quan deia: “L’amor, perquè sigui autèntic, ens ha de costar”. Aquestes persones, font de saviesa i experiència, han de ser per a nosaltres motiu d’entrega generosa. Només amb aquesta actitud humil, podrem aprendre d’ells i alhora donar-los els ànims que necessiten per seguir endavant i el que és més important, per acceptar la malaltia i la mort.
Eulalia Vives és psicòloga
