La mirada política
Roger Rosich
El passat febrer, el govern en funcions espanyol va vetar la política exterior del govern de la Generalitat, via Tribunal Constitucional. El departament que dirigeix el conseller Romeva quedava tocat en les formes, però, i en el fons?… On són els límits de la política exterior d’un executiu? Com es posen els barems d’una línia de política diplomàtica d’un govern? Què és i què no és diplomàcia? Els governs de les comunitats autònomes poden impulsar delegacions per atreure el comerç i el turisme, però sense creuar quina ratlla?… La política exterior a debat.
Semblaria que tot allò que servís per promoure un país a l’exterior s’hauria de recolzar, però ep, economia, economia, economia. Res més. Aquesta ha estat la línia del govern de Mariano Rajoy en aquesta llarga legislatura. Bàsicament hem vist una manca de política exterior pel que fa als temes d’alta diplomàcia. Tot s’ha fet més mirant endins que enfora. Sorprenent en el món globalitzat i hiper-veloç en el qual vivim. No es pot perdre pistonada! Semblaria normal que si Cuba s’obrirà comercialment a poc a poc l’Estat espanyol hauria d’apropar-s’hi. No s’hi val a badar. La política en relació a Amèrica Llatina o al Pròxim Orient de l’Espanya de Rajoy ha estat molt fluixa. Tot i comptar amb un ministre d’Exteriors intel·ligent i expert en la matèria, l’acció exterior del ministre José Manuel García-Margallo ha estat deficient en temes diplomàtics. Mentre l’exsuper-ministre d’Exteriors francès Fabius es barallava amb qui fos per liderar la cimera del canvi climàtic a París, a García-Margallo no se li recorda un mot sobre el tema… Les seves prioritats, sorprenentment, han passat més per la política interior que per l’exterior…
Des del gener el primer ministre italià Matteo Renzi ha anat marcant temes de l’agenda política europea: la recuperació econòmica, posar sentit comú al tema dels refugiats, unió bancària europea… Tot això per a Mariano Rajoy ha semblat ser “afers menors”, i no “exteriors”. Espanya, en aquests anys, ha tingut una rellevància europea molt minsa. El president Rajoy sols va tenir presència a Europa quan va ser el bon mesell que va cenyir-se a l’austeritat. Economia i economia; i, tot i això, Espanya es va quedar sense tenir la presidència de l’Eurogrup i amb un comissari europeu dels de segon nivell (un comissari, Arias Cañete, que va ser un dels dos als quals se’ls va estar a punt de vetar per incompatibilitat amb el càrrec).
En realitat, el president del govern espanyol ha estat partidari en tot moment del quietisme en política exterior, però també mantenint càrrecs governamentals (ministres), parlamentaris o de partit gastats i desgastats en els seus llocs, contra tota lògica vigent de regeneració política. Una passivitat total reblada darrerament al no presentar-se a la investidura que com a president sortint i com a líder del primer partit en nombre d’escons semblava que havia d’entomar. O un dontancredisme esfereïdor davant la corrupció, quan quadres i més quadres del seu partit van caient en casos de corrupció, sobretot al País Valencià i a la Comunitat de Madrid. Rajoy, ni immutar-se. No cal dir que a la major part de països europeus avançats sols una quarta part de tot plegat seria més que motiu suficient de dimissió del cap de l’executiu. Però Rajoy ha confós la defensa de la sacra estabilitat amb la posició hieràtica de la quietud, la inacció i la passivitat. Ni política exterior, ni política interior.
Roger Rossich és analista i consultor polític
1400caràcters.wordpress.com