12 C
Sant Gervasi
| Dimecres 25 de novembre de 2020 |

Al jardí amb… Andrés Herrera

El llibre del veí

Sandra Palau

Exploro l’univers oníric del Turó Park amb un veí de Sant Gervasi que enamora. Sí, així de contundent, així de místic. Aquí estic, passejant i compartint somnis amb l’actor Andrés Herrera.

Des de ben petit l’Andrés va descobrir la màgia del teatre i des de llavors no ha deixat de teixir aquest encant. Gràcies a la intuïció, que l’ha dut fins aquí, i a la passió, que transmet en cada paraula, em convida a seguir somiant… I “Com si fos ahir” parlem d’amor, de llibres, de personatges… I mentrestant em somriu tot dient: “Esmorza amb mi”. Dins d’aquest somni el to és poètic, delicat, i al mateix temps és enèrgic, punyent… Ara quan desperti escriuré els versos d’aquest somni… I és que hi ha qui és poema i hi ha qui és poesia.

Com definiries en una paraula la màgia de la teva professió?
Joc. Ha de ser un joc…

Ha de ser divertit?
No, no cal que ho sigui… És excitant i no sempre és divertit, però és un joc, de vegades et sobrepassa, però no deixa de ser un joc. I és important que tots els que juguen ho sàpiguen i segueixin jugant… Només així s’aconsegueix que succeeixi quelcom que sigui prou digne de ser vist.

I seguim jugant… Si poguessis retrobar-te amb només un dels personatges que has interpretat, quin seria?
M’agradaria retrobar-me amb el personatge que més m’ha marcat… El Fernan, de Super-Rawal, una obra dirigida per Marc Martínez que vam representar al Teatre Principal. Em va canviar la vida completament, a partir d’aquell personatge la gent va saber que hi havia un actor que es deia Andrés Herrera… El Fernan era un loser, alcohòlic, feixista, racista…del barri del Raval. Un noi amb un crit interior que deia: “Aquests estrangers que vénen al barri es mengen el meu terreny”. Aquesta incapacitat de relacionar-se amb la gent d’una forma pacífica era un crit de desesperació: “Estic aquí, em passa alguna cosa, m’estic morint de fàstic i de ràbia”. Casualment el personatge que estic fent ara també és del Raval i posseeix un crit de desesperació important.

I què li diries al “Fernan”?
Hi ha més gent que crida, potser hauries de parlar amb ells (riu) Us podríeu posar d’acord i cridar junts, que cridaríeu més fort i entre tots segur que ens entendríem millor. Li tinc molt afecte a aquest personatge i, de vegades, tinc la sensació que estic repetint sempre, d’alguna manera o altra, aquest personatge… Així és com ho llegeixo ara tot mirant enrere, que ja sabem que sempre hi afegim una mica de la nostra part, clar… tapant forats perquè tingui certa coherència (riu). Com els somnis quan els expliques…

Recordes els somnis?
Sí, normalment sí… inclús hi havia una època que els escrivia, i t’he de dir que narrativament eren molt interessants (torna a riure). Crec que és molt important recordar els somnis i compartir-los… Amb alguna parella ens els hem explicat i és molt bonic compartir-los amb la persona que tens al costat… Encara que tot depèn del punt en què es trobi la parella, vull dir que no sempre és un bon moment (torna a riure). En fi, ja saps, quan les pigues es tornen berrugues…

Ai, sí… el món de la parella, l’amor…
Bé, si hem de parlar d’amor no en tenim prou amb una entrevista, hauria de ser millor un documental, no? (riu) Amor i desamor…

Tinc un amic músic que diu que no existeixen les cançons d’amor, que només hi ha les de pre-amor i les de desamor…
Però això només passa als boleros! (riu) Has d’escoltar, per exemple, a Javier Ruibal, és un gran escriptor i cantant de l’amor, del moment àlgid de l’amor, del present.

Molt bé… l’escoltarem, i amb tot aquest amor… si et dic: “Esmorza amb mi”, què em contestes?
Doncs que estic encantat… És una obra d’Ivan Morales que s’estrenarà al maig a la Sala Beckett. És un plaer formar part d’una companyia amb gent tan jove i potent. El meu personatge es diu Salva, és qui t’he comentat abans, que coincideix una mica amb el Fernan… El Salva és un tio triomfador, almenys aparentment, ja que és un músic reconegut que es guanya molt bé la vida component música per a publicitat, però, com ja saps, interiorment pateix un crit de desesperació bastant fort.

I el personatge que interpretes a “Com si fos ahir”, en Jordi Quílez, en què s’assembla a tu?
Doncs a part de físicament, en res més. Jo no tractaria així a la meva parella, ni aplaudiria les ximpleries d’una filla així, i per descomptat, respectaria i intentaria entendre les opinions i ideals del meu fill encara que fossin totalment oposades a les meves.

Es pot aconseguir a la botiga en línia:
www.lavocaldelis.com

A part de guions, què llegeixes?
Sóc força eclèctic i imprevisible. M’agrada molt deixar-me aconsellar pel llibreter. Llegeixo una mica de tot, biografies, novel·la, assaig… Escric i llegeixo poesia…de fet ara em va molt bé la poesia (Després d’aquesta frase aprofito per regalar-li Poemas de madres, patrias y amores (posibles) de Xose López, editat per La vocal de lis. Espero que, encara que no sigui una recomanació del seu llibreter, es deixi captivar per la melodia dels seus versos)

Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
No recordo si va ser el darrer, però em va emocionar molt la biografia d’Oliver Sacks. En un moment del llibre parla dels actors, de Robert de Niro i de Robin Williams, a tots dos els hi tinc molta estima, però a Robin Williams especialment, em va saber molt de greu la seva mort. Em passa també una mica amb Seymour Hoffman, i és que tots dos van marxar massa aviat… Gent envejada, que aparentment ho tenien tot, però que també cridaven molt fort i ningú els sentia… i mira, els dos se’n van anar cridant fort…
El moment del llibre és quan parlen De Niro i Williams de com atacaven la feina a Despertares, on Williams interpretava a Oliver Sacks… Ufff… El que em va captivar és que un es posa a llegir a Oliver Sacks amb l’objectiu d’apropar-se a la ciència, o al cervell, o a altres aspectes de l’ésser humà que tenen a veure poc amb la quotidianitat, o almenys amb la meva quotidianitat, i això que jo em dedico a reproduir conductes i emocions d’éssers humans, però mai des d’un punt de vista químic o neurològic, tot i que m’agrada també des d’aquest prisma… Però de sobte, adonar-me que estava parlant d’actors, i de mi d’alguna manera, doncs em va emocionar, deu ser l’ego, no ho sé… però vaig plorar, i no només quan parla dels actors… És que és molt emotiu escrivint…

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.