Atlàntic

Sarrià Blues

Aitor Romero Ortega

Quan encara no existien les xarxes socials ni res semblant jo passava els estius de la meva infantesa a Galícia, d’on és el meu pare. En tornar a Barcelona i veure les fotos de les vacances dels amics m’adonava de seguida que el meu univers estiuenc era ben bé un altre. El paisatge i els colors eren molt diferents, blaus de tonalitats gairebé oposades. El dels meus amics era mediterrani, el nostre era atlàntic.

He recordat ara, fa poc, aquella sensació en veure Romería, la darrera pel·lícula de Carla Simón. En tot moment es percep la llum d’un blau metàl·lic que emplena totes les escenes, la llum de la Ria de Vigo, la mateixa que omplia els meus estius gallecs, els meus estius atlàntics, tan allunyats de l’ideal clàssic de la bellesa mediterrània.

Fa uns mesos, tot llegint un assaig de Susan Sontag sobre el cine de Jean-Luc Godard em va trasbalsar una idea que l’assagista novaiorquesa destacava sobre les pel·lícules del francès. Segons ella tot el seu cine es fonamenta en refusar la idea més o menys acceptada per tots que una pel·lícula consisteix bàsicament en una narració amb fotografies en moviment, i on el llenguatge verbal està sempre supeditat a aquestes imatges, en forma de diàlegs o d’una mínima narració en off. Segons Godard, ens diu Sontag, és en realitat el text i la seva relació (no sempre coherent, no sempre evident) amb les imatges, el que acaba fent un producte artístic transformador. Per això sovint s’ha criticat que a les pel·lícules de Godard es parli massa, així com l’ús indiscriminat que fa d’una veu en off que llegeix textos filosòfics, i fa preguntes abstractes o comentaris sofisticats.

M’ha agradat molt l’ús que fa la Carla Simón a la seva pel·lícula d’una veu en off que va llegint fragments d’un diari de joventut (paràgrafs curts, incisius, decididament poètics en la seva antipoesia) i que tenen una relació amb les imatges que van passant no sempre fàcil ni directa. En molts sentits podríem dir que tenen, fins i tot, una relació tensa. Hem d’estar sempre atents per seguir el fil de la pel·lícula, per no perdre’ns, perquè en molts moments sembla que el text i les imatges no casin del tot bé, o que no ho facin almenys de manera trivial, l’un no és l’accessori de l’altre, sinó que són dos llenguatges autònoms que dialoguen a la seva manera, fent cadascú la guerra per la seva banda.

M’agrada aquesta possibilitat de perdre’m dintre d’una pel·lícula o d’un llibre i que no m’estiguin agafant de la maneta tota l’estona per explicar-m’ho tot de dalt a baix. En aquest sentit, i els ja esmentats, sembla aquesta una pel·lícula molt francesa en la seva subtilesa, en la seva intel·ligència, i és difícil no pensar en Godard o sobretot en Rohmer.

La casualitat va voler que veiés Romería amb el meu pare, amb qui quasi ja no veig pel·lícules. Havia vingut a passar uns dies a casa meva. No sé si va seguir tot el fil, si va percebre tots els matisos. Segurament jo tampoc. En fi, no en vam parlar massa profundament al final, ni l’endemà. El nivell de les converses que mantenim avui dia és molt superficial. Suposo que és qüestió de l’edat i de la tristor que l’acompanya.

En tot cas, em va semblar que en trobar-se a la pantalla amb aquell blau atlàntic i amb el paisatge industrial i familiar de la Ria de Vigo se li va remoure alguna cosa. Segurament va pensar també en ma mare, que molt abans de ser la seva dona, quan encara era molt jove, va deixar Saragossa per treballar a l’hospital de Vigo. Va ser la seva primera feina. I allà va ser feliç de l’única manera que segurament es pot ser quan tens a prop de 25 anys.