arts i lletres
Jesús Mestre
El matrimoni Barrachina Ramoneda viuen en un confortable pis de la part alta del carrer Balmes des de l’any 1975. Abans, des dels anys seixanta, havien viscut a la República Argentina, de manera que coneixen Sant Gervasi des de fa molt de temps i s’estimen molt el barri. En destaquen la tranquil·litat que si respira els diumenges al matí, on no se sent gairebé res i pots anar saludant amb calma els veïns que et creues tot anant al forn, al quiosc o a la cafeteria més propers.
Marçal Barrachina i Tomàs va néixer l’any 1930 i Mariarosa Ramoneda i Soler el 1933, tots dos a Barcelona. Es van conèixer quan estudiaven Belles Arts a l’Escola Superior Sant Jordi, a principi dels anys cinquanta, i des d’aleshores van unir les seves trajectòries vitals. L’any 1949 en Marçal entra a treballar a la Sala Parés del carrer Petrixol, on va aprendre l’ofici de restaurador de quadres. Més tard, a finals dels anys seixanta, obre amb la Mariarosa el taller de restauració Barrachina Ramoneda al carrer del Pi, un taller que s’especialitza en la restauració de pintura catalana dels segles XIX i XX, activitat en la qual són experts tant per l’ofici de conservació i restauració, com pel coneixement dels pintors cosa que els converteix en un dels principals perits en pintura catalana d’aquest període. Els seus certificats d’autenticitat són requerits per molts inversors en art abans de fer adquisicions importants.
Un dels treballs més destacats que ha fet el taller Barrachina Ramoneda ha estat la restauració de la col·lecció de Josep Sala i Ardiz que va fer donació al Museu de Montserrat, la qual cosa convertí aquest museu amb una de les pinacoteques més destacades del país. Sala i Ardiz també era veí del barri, vivia en una espaiosa torre situada entre els carrers Espinoi i Marmellà, i ha estat un dels col·leccionistes d’art més importants de Catalunya.
A part del treball com a restauradors, tant en Marçal com la Mariarosa han tingut vocació artística. Ell com a pintor i ella en el camp de les lletres. Tant l’un com l’altra han aconseguit nombrosos premis i distincions: la Mariarosa més de 30 pels seus poemes i relats. L’any 1986 publica el poemari El
meu
reialme, precedit per un càlid pròleg de Lluís Gassó i Carbonell. Ara, fa ben poc, ha publicat el volum de relats L’Ignasi, i diu disposar de més material recollit. Fa, doncs, molts anys que escriu i ho fa perquè en sent necessitat. Escriu tal com li surt de l’ànima, per expressar els sentiments que té i pel repte de poder-ho fer; no és de revisar gaire els seus escrits i això permet que siguin directes i espontanis, amb sensació de ser una expressió autèntica del que vol transmetre l’autora. En Marçal, diu, que més d’una nit, en èpoques que la Mariarosa era molt activa, se la trobava escrivint i plorant.
La visita a la llar dels Barrachina Ramo-neda inclou una sensible i emotiva lectura per part de la Mariarosa dels poemes Les tombes flamejants, de Ventura Gassol i, tot seguit, Una
pàtria bella, seu però pensat com una continuació del d’en Gassol, que forma part d’antologies poètiques catalanes.
L’Ignasi. Pàgines de la vida cruel
El desembre de 2014 l’editorial Aurifany, de Sant Gervasi, va publicar el primer llibre de relats de la Mariarosa Ramoneda, L’Ignasi, un volum que reuneix nou històries d’aquest personatge, un home solter a punt d’arribar als seixanta anys que a vegades és entranyable i d’altres patètic. L’autora juga destrament amb els sentiments de l’Ignasi, ara l’infla com un gall per després mostrar-lo com un globus desinflat; ara ben decidit per després sentir-se aclaparat pels dubtes. Bé, una mica com tothom…, i aquesta facilitat per descriure sentiments i estats d’ànim ens fa proper i creïble els relats.
Imma Doménech, l’editora, descriu el món de l’autora en el Pròleg del llibre:
“La Mariarosa, em va captivar des del primer instant, la seva veu et convida a escoltar-la i a dansar com ho fan les seves mans al ritme de les paraules. Tot el seu món és música: el seu espòs, la petita Fiona… És impossible no sentir aquesta bella melodia… I sí, he tingut la sort d’entrar i gaudir del seu gran espai.
Per mi, així és la Mariarosa, un diamant pur sense necessitat de vestir. […]
He rigut, he plorat, he patit… M’ha provocat mil emocions, i estic segura que l’Ignasi no deixarà a ningú indiferent.”
Esperança
Amb cada raig de sol, cada bufada
del vent que cerca l’arbre del camí,
comença el naixament d’una esperança
que l’ànima desclo cada matí.
Vindrà la nova aurora somniada?
Tindrà la terra amada un sol ixent?
I, quina renaixença benaurada
vindrà a fondre les ombres de ponent?
La dalla de l’amor sega cadenes, aquesta serà l’arma del demà,
una alforja de pau a cada esquena
i el cor de tots els homes a la mà.
“Cants a la terra”, dins El meu reialme, 1986
Fotografia de Javier Sardá
Marçal Barrachina i Tomàs ens va deixar el dissabte 13 de febrer. Va morir a casa seva, al carrer de Balmes, al barri de Sant Gervasi.
La seva memòria perdurarà en el nostre record.
