Carmen Tórtola Valencia, la ballarina i republicana catalana retirada a Major de Sarrià

Cultura

Manuel Castellet

Potser alguns conciutadans del districte s’han preguntat alguna vegada qui era Carmen Tórtola, a qui la ciutat ha dedicat una petita plaça a Sarrià. Un personatge ben diferent dels que hem ressenyat els darrers mesos, tant pels seus orígens com per la professió i la seva vida. Va viure els últims 20 anys al carrer Major de Sarrià, on va morir el 13 de febrer de 1955, i va ser enterrada al cementiri del Poblenou de Barcelona. 

Filla de pare català i mare andalusa, va néixer a Sevilla el 18 de juny de 1882, però els canvis en la seva vida van ser ràpids: tres anys després es va traslladar amb els seus pares a viure a Londres, i amb 12 anys era òrfena de pare i mare, morts a Mèxic. Sota la tutela d’una família de la burgesia britànica, es formà sòlidament en idiomes, dansa, música i dibuix i, amb poc més de 20 anys va iniciar una carrera meteòrica i trencadora de ballarina, que havia de captivar Europa i Amèrica. 

L’any 1908 va debutar a Londres —al Gaiety Theatre— amb el musical Havana, i, aquell mateix any, va actuar a Viena, a Berlín —al famós Wintergarden— i a París —al Folies Bergère—, per continuar els anys següents actuant a Alemanya, Anglaterra i Dinamarca. Carmen Tórtola ja havia començat a forjar el seu corpus estètic i artístic que tant va impactar: la creació de les coreografies, la documentació rigorosa d’altres tradicions o el disseny del vestuari, que ella mateixa feia.

Físicament, Carmen era una dona d’una gran bellesa: esvelta, amb una llarga cabellera negra i ulls de color verd molt fosc, que, combinats amb una intel·ligència clarivident i un esperit molt lliure, li van permetre envoltar-se d’una aurèola de misteri. Aquestes característiques la van encimbellar ràpidament com l’artista sensual i mística, exòtica i innovadora que va captivar la intel·lectualitat europea entre 1910 i 1930.

Admirada a Europa, va actuar per primer cop a Espanya l’any 1911 al Teatre Romea de Madrid. El fracàs va ser rotund. Ningú va ser capaç d’entendre la seva dansa, trencadora, que incorporava influències orientals. Potser l’actuació, un parell d’anys després, al Teatre Arnau de Barcelona, en uns anys de gran potència intel·lectual, li van permetre rescabalar-se, ja que va actuar amb la cantant Raquel Meller. Aquí va rebre el reconeixement i l’amistat de persones tan diferents com Eugeni d’Ors o Francesc Macià, i va atreure l’interès d’escriptors com Pío Baroja o Ramón del Valle-Inclán, del pintor Ignacio Zuloaga o del director de cinema Joan Maria Codina, que la va dirigir, l’any 1915, en dues pel·lícules: Pasionaria i Pacto de lágrimas.

La seva popularitat la va convertir en imatge de la línia de perfums i sabons Maja, de l’empresa Myrurgia. Precisament, un retrat de la ballarina a La Tirana, una de les seves danses preferides, va inspirar el pintor i dibuixant Eduard Jener per fer el cartell promocional dels sabons i perfums.

En la cerca constant d’alternatives creatives a la cultura i a la dansa occidental, va emprendre diversos viatges per estudiar els costums i les danses índies, africanes, àrabs o de l’Amèrica llatina, en les quals s’inspirava per crear les seves pròpies coreografies, com les famoses dansa de l’encens i dansa de la serp. I va triomfar, acabada la Primera Guerra Mundial, als Estats Units i a diversos països sud-americans: Brasil, Veneçuela, Equador, Bolívia, etc. En un d’ells, a Equador, va actuar per darrera vegada el 23 de novembre de 1930, una decisió, la de retirar-se —bastant incompresa en el món artístic—, en què hi intervingueren dos factors: el convenciment que el seu món havia canviat i l’amor per la catalana Ángeles Magret Vilá.

Sense relacions estables conegudes amb cap home però sí d’eventuals, Carmen tingué una relació no convencional amb Antonio de Hoyos y Vinent, de família noble, homosexual, revolucionari de la FAI, que va morir a la presó el 1940; una relació que, possiblement, els convenia a tots dos. La seva amiga Ángeles fou un amor mig amagat des de l’any 1928. Catorze anys més jove que Carmen, la presentava sovint com la seva filla, sobretot quan la llibertat de tota mena fou restringida a Catalunya l’any 1939, fins que el 1942 la va adoptar legalment. Carmen, que s’havia declarat «republicana catalana» l’any 1931, es va traslladar dos anys després amb la seva companya per viure la resta de la vida al carrer Major de Sarrià, en una casa que es va anar convertint en una mena de museu, amb una gran quantitat de partitures, quadres, dibuixos, fotografies, cartells, programes, vestits diversos i moltíssim art precolombí.

Vint-i-dos anys de vida discreta de Carmen i Ángeles a Sarrià. Juntes havien recorregut mig món, i ara, aïllades de la vida pública, es van dedicar a gaudir de la vida en comú en una llar inundada de records d’un passat esplendorós. Carmen va morir l’any 1955 d’una insuficiència cardíaca, i Ángeles, anys més tard va donar tot el material museístic que tenien a diferents institucions catalanes. Ella va morir el 1963.