Semblances
Manuel Castellet
En un article de l’any 2001 al diari Avui, Isidor Cònsul, editor i crític literari, escrivia: “El nom i la poesia de Clementina Arderiu continuen enganxats a aquesta consideració de poeta consort i a la difícil condició d’haver de ser al mateix temps, en termes literaris, Clementina Arderiu i la senyora Riba, dos noms per definir una sola personalitat”. En una semblança de Clementina Arderiu, com aquesta, algun mot haurem de dir del poeta Carles Riba, el seu marit, un autor en el qual la poesia catalana assolí el seu zenit.
Nascuda a Barcelona el 6 de juliol del 1889, filla de pare argenter i de mare d’origen rural, va aprendre de jove l’ofici del pare, al mateix temps que estudiava idiomes, música i piano a l’Escola Municipal de Música. Gran afeccionada a la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans. Segons la crítica, el noucentisme de Josep Carner, els ressons maragallians i la cançó popular o culta són les influències que més es trasllueixen en l’obra d’Arderiu.
L’any 1911, amb 22 anys, publicà el primer poema; el 1913, fou inclosa a l’Antologia de poetes catalans d’avui de la influent revista L’Avenç, i el 1914 Alexandre Plana també l’inclogué a l’Antologia de poetes catalans moderns. El primer llibre va veure la llum pocs anys més tard, una recopilació que, amb el títol de Cançons i elegies (1916), presagiava els futurs interessos de l’autora. Joaquim Folguera, escriptor i crític literari amb una plaça dedicada al districte, la qualificà de ser “un cas puríssim d’emoció literària: elegíaca sense feblesa, amorosa sense follia, joiosa sense esclat, pia sense torbació”. Mentrestant, es casà amb el poeta Carles Riba, que amb Josep Maria de Segarra freqüentava la botiga Arderiu del carrer d’Avinyó. Clementina Arderiu, seguint el seu marit, començà a prendre part activa a la vida literària catalana d’aleshores, particularment vinculada al moviment noucentista.
El matrimoni Riba-Arderiu s’instal·là al barri del Putxet —al carrer de Roca i Batlle, reflectit en el poema El meu carrer— i el 1920 ella publicà el seu segon llibre de poemes, L’Alta llibertat (1920). Al llarg dels anys vint, el matrimoni va viatjar per Itàlia, Alemanya, França i Grècia. Són els anys del naixement dels tres fills (Oriol, Eulàlia i Jordi) i l’empremta d’aquesta dècada pot resseguir-se al poemari Cants i paraules (1936).
Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l’Escola de Bibliotecàries en la qual Riba estava implicat—, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins al 1946, amb un afegit de l’autora, ‘Sentiment de guerra’, que parla directament de les seves experiències de la contesa, i amb cinc litografies en color de la pintora Olga Sacharoff. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba-Arderiu havien emprès el camí cap a l’exili, visqueren quatre anys a França i, finalment, decidiren viure l’exili a l’interior i tornaren a Catalunya l’any 1943.
Tot i que el seu pis de l’avinguda República Argentina va esdevenir un dels llocs on s’aplegava la resistència cultural al règim, l’ambient de la postguerra no era propici per a la creació poètica, i no fou fins a l’any 1952 que publicà Poesies completes i el matrimoni va participar en els congressos poètics de Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la. Posteriorment, emprengueren de nou viatges a l’Alemanya Federal i a la Gran Bretanya, que inspiraren els poemes d’És a dir (1959), llibre al qual li foren atorgats dos premis: el Premi Óssa Menor (1959) i el Premi Lletra d’Or (1960).
La publicació d’És a dir va coincidir pràcticament amb la mort del seu marit, i Arderiu es retirà de tota activitat pública i de la poesia, però de mica en mica va anar gestant un llibre nou, que no veuria la llum fins al 1969, L’esperança encara, on l’autora analitza un dels seus temes més volguts i sovintejats, la necessitat de viure amb els ànims que t’atorga l’esperança. Tres anys abans de morir, encara va publicar la seva Obra poètica reunida, de la qual va tenir cura ella mateixa.
Clementina Arderiu va morir el 17 de febrer del 1976. Va deixar un llegat en què, com va escriure Maria Mercè Marçal, “es fa visible la problemàtica d’una dona encarada a l’arquetip femení socialment imposat i a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els límits que aquest mateix arquetip defineix”. Les seves restes reposen, amb les del seu marit, en una tomba del cementiri de Sarrià.
L’any 1994 el seu net, Pau Riba, li va dedicar un disc -a ella i al marit- que porta per nom De Riba a Riba.
