Poesia
Roser Díaz
Coqueta i desvergonyida
despulla els seus pètals suaument,
jovenesa, alegria, fantasia,
un a un dolçament li van caient.
La primavera la vestí de bellesa,
embolcallà de perfum el seu cos,
que ballà damunt l’elegant tija
a compàs dels vents i del sol.
Gaudí de la festa més plena,
passejà com la reina del món,
Fou aliança d’amants, princesa,
confident de promeses d’amor.
Per Sant Jordi amb la tinta de saba
escrigué el poema més dolç,
amagà la tristor i les espines,
I lluí com un astre de foc.
Però el jorn va passar i la primavera
s’esmunyi com l’aigua de les mans,
i la rosa, emperadriu plena,
es marcí com la veu dels amants.
Pètals de rosa vermella, ardents de sol i passió,
són els curosos mots que aixopluguem dins del cor.
Amb un sentiment tan dolç, brodat amb el fil del cel
recosim aquest Sant Jordi els parracs que esquinçà el temps.
Captiu, sense poder escoltar-te, escric paraules de sol
per desitjar-te en silenci, un jorn vessant d’il·lusió.
Revisquem al fons de l’ànima, i en cada vers l’esperit
de la més humil poncella, que del cel ha ressorgit.
Paraules que parlen mudes, perquè les hem de llegir,
poemes que dolços brollen entre roses de seti.
Cavallers, sense una llança, que batallen amb l’oblit
d’on infanten les idees amb paraules que no hem dit.
