Opinió
Jaume Clotet (@jaumeclotet)
Deia al meu darrer (i primer) article en aquest diari que, si bé és impossible recuperar la independència municipal de Sarrià (i, per extensió, de les altres viles annexades il·legítimament), sí que ha de ser possible una certa devolució de poder polític, representació institucional i capacitat de decisió als diferents territoris que formen la ciutat de Barcelona. Altres ciutats del món estan més descentralitzades i, atesa la idiosincràcia barcelonina, aquest objectiu no només seria desitjable, sinó que seria necessari i útil.
Efectivament, Barcelona és tan gran com diversa. I, quan dic diversa, no em refereixo només als seus 10 districtes, sinó sobretot als seus 73 barris. Moltíssims dels barcelonins que conec s’identifiquen més amb el seu barri que no pas amb la ciutat, i molt menys amb el districte. I és lògic que sigui així. Els meus amics són de Sarrià, de Gràcia, de Sants, de Sant Andreu, del Poblenou, del Baix Guinardó, de Vallvidrera, del Clot, de Sant Antoni, del Putxet, de Fort Pienc o del Raval. Cadascun dels barris i viles de la ciutat té una alta personalitat i tenen una dinàmica que permet fer-hi una vida sencera perquè cada barri té habitatge, comerç, escoles i serveis, de manera que moltes generacions de famílies barcelonines han viscut, viuen i viuran al mateix barri sense cap mena d’intenció de moure-se’n. No conec ningú, ara que hi penso, que parli mai dels districtes. “La meva mare viu a Sants-Montjuïc” o “marxem a viure a Sarrià-Sant Gervasi” són expressions que ni heu sentit ni sentireu mai.
Ara bé, de la mateixa manera que els districtes són una realitat exclusivament administrativa allunyada de la vida quotidiana de les persones, també entenc que seria molt difícil fer una descentralització en base als 73 barris de la ciutat. Seria tan difícil que és, penso, del tot inviable. Per tant, a contracor, crec que un debat realista sobre la descentralització a Barcelona s’ha de fer sobre la base dels 10 districtes. Una altra cosa és si modifiquem els districtes en un futur (per exemple, creant un nou districte amb els barris de muntanya, que es digués Districte de Collserola), però aquest debat ja el farem un altre dia.
La descentralització és necessària per moltes raons, i no només de caràcter identitari. És, sobretot, un tema de practicitat i de proximitat als problemes reals de cada zona, que a vegades són vistos amb miopia o amb sectarisme des de la plaça de Sant Jaume, especialment durant el mandat actual, de comuns i socialistes.
És innegable que hi ha barris i districtes discriminats en benefici d’altres, entre els quals el nostre, i l’única explicació que hi trobo és de caràcter electoral. Per tant, davant la llunyania de la presa de decisions o la temptació sectària d’alguns partits, caldria crear mecanismes de protecció dels districtes i, de retruc, posar en valor la democràcia. És a dir: per què districtes sencers han d’estar subjugats per un determiant color polític si voten majoritàriament un altre color polític de manera molt clara? No seria bo dotar cada districte d’un cert marge de maniobra i capacitat de decisió, en harmonia i cooperació amb l’Ajuntament, que evidentment ha de ser l’administració principal? Si els catalans rebutgem de manera crònica el centralisme, no hauríem de rebutjar aquesta pràctica arreu, com en el cas concret de la ciutat de Barcelona? És aquest un debat que caldria obrir per tenir una governança diferent a la capital del país.
