Salut mental
Maria Bascompte
El cavaller que es revesteix amb cuirassa fosca resideix inaccessible. Si bé totes les primaveres li han ofert l’oportunitat de renéixer, de desconstruir-se, continua endormiscat i suporta aquesta armadura que em crea tant rebuig.
A vegades crec que, amb els plors desesperats amb els quals gratem la pintura de les parets, amb aquestes ungles que ja estan esquerdades i velles de tant furgar, podríem desprendre al cavaller de la seva armadura. Però la batalla ens propina, de nou, una derrota: el cavaller, altiu, marxa amb l’armadura intacta. Nosaltres, exhaustes després de la lluita, ens mirem i ens sorprèn aquest quadre salvatge, i alhora real, que la sang ha traçat a les parets.
Algunes ungles se’ns han trencat, i els dits… els dits tremolen, lleugerament esgotats: dits plens de blaus, pells aixecades, ossos que comencen a envellir i transformar-se en aparences que fan por, que són lletges. És a causa de la força que es crema en cada combat.
Si en alguna primavera, de les que encara estan per venir, aconsegueixes despertar, m’agradaria que sabessis que la ignorància va ser el primer que em va ferir l’ànima. Vaig entendre el menyspreu a partir de tu. Aquesta discapacitat teva d’estimar sense prejudicis, ni retrets, ni normes, ni lògiques absurdes continuarà danyant. La mateixa ferida es reobrirà, podrà créixer i, a èpoques, fins i tot, disminuir fins a acabar mostrant un millor aspecte. Però també es pot infectar. I si s’infecta no tinc clar com l’he de cuidar, per evitar que m’acabi tenyint la resta d’ànima, que està sana, fins a podrir-me-la per complet. Em fa por això que acabo de pensar: com podria viure amb l’ànima podrida?
L’altre dia algú em va dir que si estimem sense tossuderia ni recriminacions l’ànima ens batega sense parar, perquè està viva. S’expandeix diàriament per entremig de les entranyes, i continua creixent. Creix i ens manté vives. Perquè té allò que a tu et manca: bondat, pietat i amor.
La teva ànima, cavaller d’armadura fosca, és pobra, no brilla, ni a penes es reconeix.
Ho sento, ho sento molt. M’agradaria creure que algun dia podrem abraçar-nos, de debò, amb escalfor, donar-nos la mà i acompanyar-nos camí amunt, però de moment, no puc.
Encara em fas molt mal, ens fas molt mal encara.
