Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Societat
Roser Díaz Martín
Era l’any 1836 quan 150 prohoms de Sant Gervasi van enviar una carta al president accidental de la Diputació de Barcelona, el Marqués de Castelldosrius. La signava el vicari general de la Diòcesi de Sant Gervasi i li demanava la possibilitat de cercar un altre indret per a l’enterrament dels veïns.
Per llei, des de 1778, no es podia enterrar a la sagrera, i en aquest cas, la de la parròquia de la Bonanova, cercada per una tanca de fàcil accés, estava plena i havia estat objecte de moltes profanacions; l’any 1845, fins i tot van desaparèixer quatre cadàvers. Així doncs, van començar a buscar un nou terreny.
Els nous terrenys havien de complir els següents requisits: primer, estar situats a més de 1.000 metres de la darrera casa i disposar d’un sòl compost per un coixí sorrenc d’un mínim d’un metre de profunditat, que descansés damunt d’un terreny de roca filtrant. No podien encabir cap mina d’aigua ni estar més a prop de 500 metres d’una canonada d’abastiment a la població, i també havien d’estar situats en zona elevada i darrere del poble, de manera que el vent de marinada, tan comú, no portés olors ni malalties.
Es van escollir els terrenys de vinya de Marcos Olives i Olives, un menorquí representat a Sant Gervasi pel seu administrador Antoni Fargas. Els terrenys es van valorar en 6.400 rals, avançats pels prohoms del barri.
Era una superfície de 9.800 metres, quadrada. A la part est, en acabar l’escala, hi havia els edificis d’autòpsies, la vetlla i l’administració. Al centre del quadrat, les làpides a terra, i al centre de les làpides, dues edificacions, una església molt senzilla i la torre (una construcció esfèrica amb nínxols a les parets). Entre les làpides i els murs perimetrals hi havia el lloc pels panteons, i a les parets de tancament, els nínxols de lloguer o reservats a epidèmies. Per arribar-hi, s’obriria un camí als terrenys del Bellesguard, necessitaria una amplada de 320 pams perquè s’hi poguessin creuar dos carruatges mortuoris.
Antoni Gaudí
Hi havia un problema, el cabalós torrent del Bellesguard. Per solucionar-ho, un jove Antoni Gaudí va dissenyar un aqüeducte amb columnes com potes d’elefant. La Comunitat de Sant Just i Pastor, resident a la Torre del Bellesguard, no van posar-hi cap inconvenient. El camí es faria a canvi de delimitar-lo amb una estacada de fusta i d’aixecar una caseta perquè la sortida de les mines quedés a recer. També s’hauria de fer de franc el trasllat dels difunts de la Comunitat que estaven enterrats a la sagrera de la Bonanova.
A la zona del nord-oest hi havia un petit terreny on s’enterraven aquells difunts que no podien descansar en sòl sagrat. En el cas que això no es respectés es multava la família i l’enterramorts amb 25 pessetes del moment.
Entre 1880 i 1885, diversos concursos públics van acabar en construcció de nous nínxols. El 1882, el mestre d’obres Gabriel Fàbregas en va construir 100; el 1884, Eduardo Bertran va rebre l’adjudicació de 260 nous nínxols a 18,95 pessetes cada un; l’any 1885, s’enderrocà la torrassa central plena de nínxols i es van traslladar als nous aixecats, amb un preu a la venda de 90 pessetes per nínxol. Es van cercar més terrenys. Van optar, una altra vegada, pels terrenys de Marc Olives, amb una petita part dels de la Sra. Núria Vives. El cementiri es va ampliar cap a l’oest amb el que coneixem com la zona elevada o l’altiplà, antigues terres de vinyes.
Va començar llavors una altra història, on Pere Falqués, arquitecte municipal, va signar els planells de la nova església, construïda pel mestre d’obres Gabriel Marimó (1901-1902), petita, circular, com un Martyria (testimoni) semblant al templet de Bramante d’Urbino. Es va fer una altra distribució del recinte, destacant l’eix central, el carrer de Sant Gervasi i Sant Protasi. Una preciosa escala modernista amb la representació numèrica del Via Crucis completa l’actual planificació.
Reposen en aquest cementiri Domènech i Montaner, Joan Coma, els Fradera-Bes, els Craywinckel, la família Cros, els Rosés Ibboston o els Rosés Pedrós, els Bosch i Figueroa, els Bertran i Musitu, Joan Bosch, Joan Caballé, la família Ramos, els sastres Pantaleoni… Una infinitat de famílies, 4.700 tombes en un recinte final de 12.229 metres quadrats, on podem retrobar-nos amb molts personatges que han escrit la història d’aquesta ciutat.
Cada segon diumenge de febrer, l’ametller dona la benvinguda a la primavera damunt la tomba de Joan Maragall; llavors, el cementiri s’omple de poesia i música.
